La Revolució francesa i Catalunya

A Catalunya els efectes de la Revolució francesa varen ser nuls, i molt menors els de la Il·lustració. Mes aviat florien  els sentiments i una cultura oposada. Però ara, tot llegint una obra imprescindible Ciudadanos. Una crònica de la Revolución francesa de Simon Schama, no puc per menys de veure emmirallaments en el nostre present de determinats passatges  d’aquella tràgica història, que va culmina amb una dictadura militar, la de Napoleó, no per il·lustrada menys dictadura.

Quedi clar que no estableixo impossibles paral·lelismes, però si això emmirallaments, o flaixos que ens remeten a dinàmiques ben actuals a Catalunya i ens avisen de la naturalesa del conflicte que vivim.

“En las sociedades populares, los ideales de igualitarismo social y autonomía democrática alcanzaron su nivel más alto. Allí también la retórica de la conspiración y la denuncia de los traidores fue más estridente…

Y si los debates de los jacobinos crearon la siguiente oleada de políticos revolucionarios, que prevalecerían durante los años de guerra y del Terror, las sociedades populares produjeron figuras aún mas militantes que a su vez atacarían aquellos por su elitismo y su cobardía

Fue también en estos clubes donde se puso de manifiesto del modo mas severo la dicotomía entre el carácter de la Revolución francesa. Los sentimientos de ira coincidían con el tipo de furia anticapitalista y antimoderna que caracterizo a la obra de Linguet y de Mercier (dos dirigents polítics que propugnaven retornar a les formules medievals en les relacions econòmiques per lluitar contra les injustícies que provocaven el incipient liberalisme, i el mercat) anterior a la Revolución… La Revolución había inducido a los miembros de los clubes a creer en un mundo de justicia económica y social estaba al alcance de la mano, pero hasta donde ellos podían ver, aun tenían que pagar impuestos por el vino y por el tabaco, necesitaban implorar a los patrones el trabajo que se les pagaba en un papel moneda devaluado…

Una de las propuestas más extraordinarias procedió nada menos que del marqués de Girardin, que en julio de 1791 arguyó que todas las leyes aprobadas por la legislatura nacional debían someterse a un referéndum popular…representaban el encuentro de la historia con la teoría pues a juicio de Girardin serían los descendientes de las antiguas asambleas de los francos a caballo…

La utopía plebiscitaria de Girardin, nunca tuvo la posibilidad de institucionalizarse… ni siquiera en la cúspide de la influencia popular en la Convención Nacional (la que va a seguir a l’Assemblea constituent redactora de la Constitució, que a la seva vegada va sorgir de la transformació dels Estats Generals convocats per Lluis XVI). Sin embargo, su retórica inevitablemente insatisfecha, así como su crónica obsesión hacia la conspiración, hacia el castigo público, lograron movilizar a muchedumbres airadas y poderosas que en momentos críticos condicionaron de una forma decisiva el curso de los acontecimientos. (581-582)”

Cadascú pot treure del relat la seva semblança. Jo per la meva part, em quedo amb  unes idees que són força comuns a moltes dinàmiques socials generades per la contesa política:

• El d’una generació de grups i persones “revolucionàries” que són devorades per la següent. El primer “màrtir”, Artur Mas, devorat per la CUP i els seus.
• El lligam de voler engendrar una novíssima realitat que, en la seva dinàmica, es relaciona amb utopies velles i marginals; el Mir Xile en la figura de l’advocat de Puigdemont i intel·lectual orgànic de la revolta, el nacionalisme basc més radical hereu de l’entorn polític d’ETA, l’anarquisme en les seves versions clàssiques i actuals; els okupes polítics, dirigents dels vells i fressats intents insurreccionals i independitstes catalans, i tots els seus entorns en un revival històric.
• Predicar una utopia “un país nou” i perfecte que mai arriba i genera més i més frustració quan es constata quina és la situació real, mentre que els anys van passant.
• El col·lapse polític que enregistren les pròpies rengles com a consecució de la retòrica de la insatisfacció, la sospita i els traïdors. Els últims de la llista, la policia de Catalunya, abans Trapero, l’heroi, etc!
• La utopia plebiscitària que trenca la democràcia representativa i la deslegitima
• La cultura de la desobediència a les lleis.
• Les multituds que acaben condicionant els coneixements polítics sorgits de les seves pròpies rengles.