Espanya viu una acumulació de crisis greus amb efectes que s’entrecreuen i es multipliquen. No està gens clar que els principals subjectes polítics, institucional, socials i mediàtics en tinguin consciència.
La primera i més evident de totes elles és la que viu Catalunya. La idea que la sentència resoldrà el problema és una quimera que, en tot cas la situarà en una nova fase. El més descoratjador de tot és la incapacitat de polítics i elits per presentar alguna mena de proposta realment a l’alçada del problema.
La segona crisi és la de la política, els partits polítics i les institucions, Congrés, Govern i, per extensió, el poder judicial, i totes les instàncies que depenen del poder executiu i legislatiu. El bloqueig, la repetició estèril d’eleccions, el convenciment que les convocades per al 10 de novembre difícilment resoldran res, presenta la inestabilitat com a situació estructural d’un sistema constitucional concebut per a tot el contrari. És una evidència que aquesta situació dificulta l’abordatge del conflicte català.
Una tercera crisi neix de les dificultats econòmiques estructurals no resoltes o mal resoltes, i que ara, entrats en la fase de contracció econòmica, si es que no es complica més, accentuaran el seu impacte negatiu.
Enumero alguns factors decisius: la banca espanyola és la que ha obtingut pitjors resultats en les proves en escenaris adversos. Els baixos nivells d’interès ofeguen el negoci bancari. El país s’ha desindustrialitzat en uns nivells perillosos, excepte Catalunya, que ara passa l’examen de la caiguda de les exportacions. També dos qüestions que s’arrosseguen sense un bon abordatge.
Una es el dèficit estructural de l’estat. Espanya és l’únic país dels que han patit la crisi, Itàlia, Portugal i Grècia, que no té excedent primari, aquell que presenten els pressupostos al descomptar el pagament de l’endeutament públic. Malgrat la bonança passada, els governs han continuat gastant més del que ingressaven. Aquesta situació fa que en cas d’una contracció de l’economia, la possibilitat d’una política anticíclica és zero. Per la seva banda la insuficiència del sistema públic de pensions és dissortadament un clàssic.
Hi ha una quarta crisi d’efectes ramificats que no forma part de l’agenda política ni mediàtica. Més aviat al contrari. El discurs polític oficial emmarcat per la perspectiva de gènere és perfectament desfavorable al seu tractament. Es tracta de la insuficient, i ja en fase agònica, natalitat. També en aquest cas no hi ha consciència de les múltiples conseqüències, també econòmiques que aquest fet determina.
La cinquena crisi és educacional i en un sentit ampli. És una situació d’emergència educativa. Hi ha una àmplia coincidència en que almenys el 20% dels nostres estudiants no tenen raó per fer res. I una altra part d’ells constitueixen el ciberproletariat: sense memòria, sense dades, ni coneixements, ni lèxic. La seva vida és mòbil i jocs d’ordinador. I encara hi ha una altra part d’alumnes desatesos, bé perquè els pares “passen” d’ells, bé perquè treballen fins l’esgotament, bé perquè no tenen mitjans econòmics. El resultat és l’abandonament i el fracàs escolar, i una part de població laboral poc preparada per a la lògica del treball, a la qual s’afegeix la feblesa que Espanya és un dels països amb menys esforç en l’educació permanent.
Hi ha una crisi creixent, i és la sisena, del treball, actuant sobre plans diferents i convergents. L’atur juvenil fàbrica d’atur crònic i futurs jubilats pobres. Els aturats de llarga durada, el precariat,. Tot plegat afebleix les pensions i la capacitat recaptatòria de l’estat. Va desapareixent la cultura del treball com una dimensió de la realització humana.
Setena crisi. El mal fiançament de les autonomies està degradant l’estat del benestar. S’oblida que la prestació dels grans serveis públics, salut, ensenyament, dependència i assistència social, són missió d’elles.
Vuitena crisi, larvada i molt perillosa. La de la classe mitjana, de la qual hi formen part el 60% dels espanyols, un mica més a Catalunya. És la base de l’estabilitat del sistema democràtic, i ara pateix dificultats agudes pel que fa a les seves dues característiques vitals: la inseguretat sobre el futur de la seva qualitat de vida i la por de no poder transmetre als seus fills el mateix nivell de vida.
La novena crisi és profunda, va comença lentament i ara progressa adequadament. És la crisi de la identitat de l’ésser humà, del que significa ser home i ser dona. Aparentment és una cosa tan rara i amagada que en alguns plans d’estudi de Navarra i Catalunya obliguen des de l’escola primària als alumnes a descobrir què són, si nen, nena, les dues coses, alguna cosa diferent… És l’àmbit de les identitats LGBTI+. Ja no és tracta d’educar els homes i les dones en el bé, sinó “descobrir” la seva identitat sexual. És una societat de múltiples identitats portadores de drets concrets i específics. Tots ells es refereixen al sexe, al tipus d’atracció sexual, concepció que per a la formació de nens i adolescents és un desastre. Ja no és suficient amb ser home, dona, ciutadà, ésser humà. La manca de reflexió sobre les conseqüències d’aquesta antropologia insòlita en la història i molt particular, és d’una gran irresponsabilitat.
Desena i última. Sostinc que l’arrel de tot plegat és una aguda crisi moral. La qual cosa s’expressa en la dificultat per identificar el bé, persona, els béns comuns, i fa impossible el bé comú. Es manifesta en un mal exercici de la justícia, que cada vegada es confon més amb el càstig i la repressió, i en la desaparició de la presumpció d’innocència, i tantes altres coses. La crisi moral també determina la incapacitat per diferenciar el necessari del superflu, qüestió vital en la despesa pública, i impregna a tota la societat d’anòmia. La desaparició de la cultura de les virtuts fa que les persones siguin incapaces d’assolir els valors que diuen que volen realitzar.
En el fons de tot batega la liquidació col·lectiva del cristianisme, en el seu nucli central. El Sermó de la Muntanya, les Benaurances, el Pare Nostre, que constituïen un tensor moral, un horitzó de sentit que, malament que bé, emmarcaven els comportaments col·lectius. I allò que és més important, impregnaven la consciència de la gent. Tot això ha estat substituït pel no res
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.