Per al 45,3% dels enquestats pel CIS, els polítics són un dels principals problemes del país, únicament darrere de l’atur (60%). Aquesta apreciació posa de manifest la paradoxa que compartim –amb matisos propis– amb altres països democràtics: la política, que hauria de ser la solució, és percebuda com a part del problema.
Les formes democràtiques –eleccions lliures, separació de poders, etcètera– són condició necessària, però no suficient, de la democràcia real, que requereix un substrat educatiu, sociocultural, filosòfic, etcètera, prou consolidat. La democràcia real no s’instal·la definitivament, a partir del BOE, una vegada per sempre. És un procés permanent, sense victòries irreversibles, que es desenvolupa mitjançant l’exercici de la política. Per això, per millorar la nostra democràcia, és necessari recuperar i reforçar el respecte i el reconeixement cap a la política i els polítics.
Sense política no hi ha democràcia. Només la política (al costat de l’activitat sindical) pot empoderar –donar poder i representació– als grups socials desfavorits. És a través de la política que se substancia la “lluita d’ideologies i la recerca de la justícia” a les quals es refereix Thomas Piketty com a constants en la història de les societats (Capital et idéologie, setembre 2019).
És cert, tot i això, que, amb certa freqüència, resulta difícil veure els polítics amb el respecte degut. Fins i tot fent abstracció d’un tema tan obvi –i tan desmoralitzador– com el de la corrupció, hi ha comportaments que no contribueixen a aquest respecte:
1) Insults, desqualificacions, contradiccions, frivolitat. Aquestes actituds, buides de qualitat política i intel·lectual, poden contribuir a generar crispació i intolerància, suposen una clara subvaloració de la intel·ligència dels nostres conciutadans i contrasten amb el nivell de respecte i empatia amb què ens relacionem quotidianament.
2) Notòria falta de sentit institucional, que ens porta, per exemple, a la inacabable repetició d’eleccions.
3) Excés d’astúcia, de tacticisme a curt termini i de dependència dels sondejos d’opinió i dels missatges de les xarxes, acompanyats d’un sectarisme desmesurat. Simètricament, falta de coratge per abordar les reformes necessàries a llarg termini si s’hi pot entreveure algun cost electoral.
4) Absència (aparent?) d’un projecte de futur, ambiciós i integrador.
5) Renúncia a la pedagogia positiva, potser per càlcul electoral. Únicament dos exemples sobre això:
Primer: Sovint s’eludeix abordar amb naturalitat i transparència els temes d’immigració i asil. Fer-ho honestament i objectivament permetria dimensionar millor la magnitud dels fenòmens i eliminar mites i rumors. Per exemple, l’acollida d’unes desenes de refugiats salvats al mar o d’alguns centenars d’immigrants sense papers, davant les desenes de milers d’espanyols i els centenars de milers d’estrangers que immigren i emigren cada any a Espanya, amb raonable normalitat.
Un segon exemple de renúncia a la pedagogia, que és alhora una trista herència franquista: La persistència de la visió negativa de la pluralitat de les Espanyes, malgrat estar recollida en l’esperit de la nostra Constitució, i que és insuficientment explicada pels que comparteixen aquesta visió. És normal que, a hores d’ara, tantes persones a Espanya se sentin manifestament incòmodes quan senten un altre idioma espanyol diferent del castellà, especialment si és el català?
Com resoldre el problema de la política? Exigint als nostres polítics la generalització dels valors cívics que molts d’ells enalteixen: honestedat (material i intel·lectual), exemplaritat, coratge, generositat, capacitat de servei a l’interès general. Que siguin catalitzadors de dignitat i esperança i mai de l’odi ni de la rancúnia, sabent que és immoral explotar els temors dels febles. Que es respectin entre ells i a si mateixos, que no ens facin passar vergonya aliena i que, com a mínim, siguin tan empàtics i tan acollidors amb els altres com ho són la gran majoria de ciutadans d’aquest país.
Tot això només poden exigir-ho amb algun èxit els mitjans de comunicació. Són ells els que formulen els primers judicis sobre les paraules i les conductes dels polítics. És la millor posició per qüestionar actituds i plantejaments arbitraris o infundats. És difícil pensar en un remei més eficaç per contenir la superficialitat i la demagògia en política que un periodisme crític, exigent, rigorós i objectiu.
Finalment, ja que nosaltres elegim els polítics que ens representen, també nosaltres en som responsables, si ens entossudim a elegir aquells que constitueixen el segon problema d’Espanya. El conjunt dels ciutadans no som aliens al que succeeix. La nostra responsabilitat és menor perquè el nostre poder està atomitzat, però també existeix. Cal pensar en això.
Publicat a La Vanguardia el 4 d’octubre 2019
