Fa poques setmanes se’ns informava a través de les dades de l’Agència Tributària que, des del 2007 el nombre de persones molt riques a Espanya, entenent com a tals les que declaren més de 30 milions en patrimoni en el 2016, s’ha multiplicat per 2,5 durant la crisi. I això malgrat que només n’hi ha identificades 579, que són molt poquetes. És evident que la xifra no reflecteix la realitat.
Recordem que entre el 2008 i el 2010 es va suprimir l’impost sobre el patrimoni i que com a conseqüència de la crisi es va recuperar al 2011, no sense importants crítiques a la seva restauració. La raó fonamental és que es veu aquest impost com una doble imposició, ja que els ingressos que donen lloc al patrimoni ja han tributat amb anterioritat com a ingrés.
D’altra banda existeix un consens notable en el corrent principal de l’economia que consisteix a considerar que no ha d’existir el gravamen pel capital perquè distorsiona les decisions econòmiques. Alhora la globalització facilita que s’abandonin els països a la cerca de millors tributacions sobre la riquesa. Fet que en el cas d’Espanya es pot fer extensiu a l’emigració cap a la Comunitat de Madrid perquè presenta uns avantatges fiscals claríssims.
El problema de fons és que la desigualtat que des de fa ja anys s’ha convertit en un problema central a Europa, malgrat semblava que havia quedat superat, té una de les seves principals causes precisament en l’acumulació de riquesa en poques mans. I aquest patrimoni en bona part genera una rendibilitat superior al creixement de la renda del país. De fet aquest és un dels arguments centrals de Piketty i el seu conegudíssim llibre “El capital al segle XXI”.
És una obra que ha rebut nombroses crítiques però que sense constituir cap mena de bíblia sí que explica prou bé els mecanismes per mitjà dels quals la desigualtat creix. Els ingressos molts alts d’una minoria generen un capital que a la vegada reporta rendiments que multipliquen els ingressos. Aquest és el mecanisme bàsic de la qüestió. La pregunta és si més enllà de les importants objeccions als impostos sobre la riquesa, començant pel del patrimoni, es pot assumir, sense fer res, aquest procés d’acumulació i creixement de la desigualtat, que augmentarà i augmentarà si no s’actua.
En aquest sentit cal recordar l’admiració que expressava Marx per la visió dels antics, quan subratllava que aquests no es preocupaven tant de la rendibilitat d’una determinada activitat econòmica, com de la manera com aquesta contribuïa a la perfecció humana. Potser seria hora que les nostres polítiques públiques en l’àmbit econòmic tinguessin com a principal finalitat aquella dels antics que elogiava Marx.
