S’ha celebrat al llarg de la setmana passada a Budapest un congrés internacional de molta volada que tenia com a lema “La família abans que res” i que comptava amb la presència del govern hongarès, amb el seu president Viktor Orbán al front.
Hi van participar experts d’arreu del món però també polítics de primera línia, sobretot dels països de l’est, del Bàltic i dels Balcans, com el president serbi, Aleksandar Vucic, i el primer ministre txec, Andrej Babis, també d’Austràlia, com el primer ministre Tonny Abbott, del Brasil i dels Estats Units. Hi van assistir organitzacions familiars de tota Europa. De Catalunya hi participava l’Associació de Famílies Nombroses (FANOC).
Fa anys que el govern hongarès ha pres una decidida acció política a favor de la família i, en aquest context, d’estímul a la descendència. El resultat electoral ha vingut confirmant una gran resposta positiva per part dels ciutadans, concedint a Orbán majories amplíssimes que són infreqüents en les actuals circumstàncies polítiques a tota Europa. L’altra excepció la tindríem a Polònia on també el partit Llei i Justícia governa amb un suport molt important.
Però, a més d’aquests resultats, l’acció d’Hongria demostra que sí que és possible millorar la natalitat perquè aquest país ha passat des del 2010 d’una taxa d’1,25 fills per dona, pitjor que la que tenien Catalunya i Espanya, a l’1,40, que ens supera clarament. I això s’ha assolit amb molts pocs anys. És l’antípoda catalana i espanyola, on malgrat que les defuncions ja superen els naixements, continua sense existir cap política favorable a la família i a l’atenció dels fills.
Es critica Orbán perquè amb aquesta política pretén frenar la immigració, afirmació que no és del tot certa perquè Hongria té un flux d’immigració important que procedeix dels països de l’est, especialment de la castigada Ucraïna i de la nombrosa minoria hongaresa que viu en els països limítrofes. La resistència hongaresa és assumir, a més, fluxos que procedeixen d’Àfrica i Orient Mitjà. Però és que molts països al llarg de la seva història han establert quotes quantitatives, professionals, i per estats. Ho ha fet en diversos moments de la seva història, un país d’immigrants com és EEUU, i ho mantenen en l’actualitat amb una duresa extraordinària Nova Zelanda i Australià sense que això els faci ser mereixedors de cap crítica.
Hi ha en tot plegat un mal ideològic que consisteix en la demonització del que no situen les pròpies coordenades polítiques. En el cas d’Orbán pel seu posicionament conservador. Aquesta visió ideològica castiga la realitat i, en conseqüència, fa impossible una valoració adequada de les pràctiques polítiques reals i el seu resultat.
En definitiva, la qüestió de fons en aquest tema és aquesta: És progressista no donar suport a la família, i els incentius a la natalitat? És conservador tenir fortes polítiques familiars que afavoreixin la descendència i la seva cura?
I prescindint del qualificatiu polític, què convé al nostre país?
