Ciutadans ha arribat a ser la primera força política a Catalunya, malgrat que les enquestes ara la situïn lluny d’aquesta posició. Amb poc temps ha malmès un patrimoni electoral extraordinari. La raó és evident. Tota la política de Ciutadans en relació a Catalunya està centrada en atiar els ànims. No és capaç d’aportar solucions i sí d’estimular l’enfrontament i la crispació.
El primer acte de Rivera, tornant de les llargues vacances, en acudir al Parlament de Catalunya, envoltat dels seus, per tal de recordar el Ple del 6 i 7 de setembre ha estat un acte innecessari i facilita la mobilització de l’independentisme de cara a l’11 de setembre.
El que fan Rivera, Arrimadas i Cs és viure instal·lats en la confrontació. Un partit que té la pretensió de participar en el govern d’Espanya ha de disposar en el seu bagatge polític de molt més que tot això. Al llarg del temps transcorregut i malgrat la responsabilitat que li van donar els vots, Cs, Arrimadas en aquest cas, no van saber formular ni una sola proposta a favor dels ciutadans de Catalunya, que no volen que les institucions es converteixin en una barra de bar a les 4 de la matinada.
Cs no té res a dir ni proposar en cap matèria. Res a dir sobre Rodalies, la difícil situació de l’aeroport de Barcelona, l’actual conflicte amb el finançament autonòmic, que sí que mou a les comunitats governades pel PP. En l’ensenyament res a dir pels magres resultats en rendiment escolar. Només li interessa l’escola si pot excitar un conflicte lingüístic. Hi ha grans temes per fer rendir comptes al govern, la línia 9 del metro, el canal Segarra-Garrigues, els comptes del gran capità de TV3. Res. Cs té un gran problema ideològic amb Catalunya, però també en té un altre. Els seus diputats no treballen i encobreixen la passivitat laboral darrera la pancarta.
