Montserrat és un dels grans símbols de Catalunya. I ho és perquè posseeix un fort significat en àmbits diferents, si bé que complementaris. Un és el de la seva dimensió popular. Molta gent va a Montserrat, i en una proporció no petita no és la fe la que la mou, sinó la relació del Monestir amb Catalunya.
En aquest vesant secular, el Monestir de Montserrat també ha tingut un altre important paper per les seves activitats en el terreny de la cultura: les publicacions, el paper jugat al llarg del temps per Serra D’0r, la seva gran funció de suplència durant el règim de Franco, la seva capacitat d’acollida i refugi de persones i grups orientats a la política democràtica, i en defensa de les llibertats bàsiques. Tot això li ha conferit un ampli i ben guanyat prestigi, no exempt de polèmica, com en el cas del president Tarradellas, o també pels que veien una primacia del temporal no sempre justificada.
En l’àmbit de la fe, la Verge de Montserrat, patrona de Catalunya, i des d’ella, la comunitat benedictina, han exercit una històrica missió de mestratge en la vida espiritual, la teologia, la litúrgia i els estudis bíblics. També pel fet de ser una comunitat de monjos seguidors de Sant Benet, gran i ben dotada numèricament. Tot plegat fan de Montserrat una referència cristiana.
Tot aquest immens patrimoni no està en qüestió pel fet que d’entre les seves rengles hagi sorgit el que la mateixa comunitat reconeix que ha estat un “depredador sexual”, i que precisament era l’encarregat del grup d’escoltes del propi Monestir, i encara menys, perquè en les indagacions de la comissió que ha investigat les denúncies hagi aparegut un segon cas, aquest inicialment desconegut, més llunya en el temps, durant els anys 1966-68, i acotat a un parell de casos, i en el qual la comunitat, en la persona de l’abat, va actuar amb diligència i energia reparadora.
Sostinc que ara, com sempre, més i tot, el Monestir, la seva comunitat benedictina, els monjos han de ser depositaris del nostre més ple suport i confiança. Aquells casos no poden malmetre la confiança en la comunitat.
Seria bo que la comunitat rectifiqués
De tots els fets informats, de les declaracions fetes pel pare abat, hi ha algunes consideracions que son necessàries, i tenen com rerefons la distància sideral que separa el control de la confiança. La primera neix de procediments tècnics més o menys coercitius, la segona del cor i la consciència dels éssers humans. I aquesta confiança, en el cas dels qui tenen a Jesucrist com a centre de la seva existència, només pot sorgir d’una forta vida espiritual i ascètica. És aquesta la finalitat que tenia Sant Benet quan va redactar les regles, al segle VI, que encara avui constitueixen la base del monacat, i en particular de l’ordre benedictina.
Des d’aquesta perspectiva no vull ocultar la meva preocupació per les informacions fetes públiques pel propi monestir, en el sentit què pensen dur a terme “un protocol per a totes les activitats que es fan a Montserrat on intervenen menors” i “nomenar un delegat o responsable de protecció de menors, que no sigui un monjo”
No sé si la comunitat, l’abat de Montserrat, trasbalsat pels fets i l’escàndol mediàtic, ha mesurat prou bé el que es tradueix de les seves intencions guiades per la més gran bona fe.
El que ens diuen és que la vida espiritual i ascètica que porten, la vida de comunitat basada en la Regla de Sant Benet, la fe que professen i per la qual han abandonat el món secular per viure amb més intensitat la pregària contínua, és la seva vida.
Tot això no és suficient per garantir la seguretat dels adolescents i joves que estiguin en contacte amb la comunitat, que aquesta confiança no és possible i que cal instaurar el control, amb una protocol basat amb l’establert per la Generalitat a les escoles! Ens estan dient amb el seu propòsit, que la comunitat benedictina de Montserrat necessita basar-se en l’ordre secular, profà, per garantir que no hi tornin a haver-hi més casos d’abusos. És una decisió que, es vesteixi com es vesteixi, fa un mal larvat a la fe en Jesucrist, perquè es presenta com un bé, i perquè reconeix i estableix que, per si sola ,no es capaç de mantenir indemne la integritat i dignitat de infants adolescents i joves. És un precedent terrible de supremacia de l’ordre profà sobre el sagrat i la vida a ell consagrada.
I per accentuar-ho, la comunitat subratlla que el possible responsable de la protecció dels menors no serà explícitament un monjo! Poden tenir diverses raons per considerar-ho així, però cap és valida, perquè després de reconèixer que han tingut un “depredador sexual” en les seves rengles al llarg de 30 anys, i a més responsable dels joves escoltes, el que transmet la seva prescripció és això: no serà un monjo, perquè així donem més garanties i confiança. Vol dir que de les seves rengles no pot sortir ningú capaç de fer complir amb rigor- podríem dir amb rigor benedictí?- la funció de protegir els menors? Se n’adonen de com atien d’aquesta manera els arguments i campanyes en contra, de com malmeten el valor del monacat? De com afecta la capacitat d’evangelitzar el món, si resulta que els monjos per si sols no poden garantir la situació dels menors que es relacionen amb Montserrat? Per què sinó ha de ser una persona del món profà qui hagi de fer allò tan important?
Es pot entendre també que amb aquella figura seglar, la comunitat intenti protegir-se de problemes futurs: tenint unes normes i un vigilant que no és monjo; és a ell a qui li concerneix, no a nosaltres. Si aquesta es la reflexió, seria pobre espiritualment, perquè davant els ulls de Déu és la comunitat qui ha de rendir comptes i no reglaments i figures sobrevingudes. És la seva força moral la que compta. Si no és així, quin és el significat d’aquella comunitat monacal?
No és només la comunitat benedictina de Montserrat qui es veu desqualificada per aquesta mena de decisions que no semblen néixer d’una experiència i exigència evangèlica, és el conjunt de l’Església a qui afecta aquest procedir i precedent, si s’acaba duent a terme.
Per aquesta raó és necessari que el monjos de Montserrat rectifiquin i abordin el futur a partir dels recursos que els són propis, la fe, la vida espiritual, l’ascètica i les virtuts cristianes, la regla de Sant Benet, que fonamenta la seva vida en comú. I és d’entre ells que han de sorgir les garanties per evitar futurs casos, i encara han de ser mes sòlides que les que poden aportar les regles del món. Si no és així, el profà haurà colonitzat Montserrat.
I és que Montserrat no podrà resistir que missions com la de vetllar pels menors no puguin ser exercides amb plenitud i excel·lència per la pròpia comunitat, perquè el que fa fort a un monestir no son els murs ni els béns culturals que disposa, sinó que la seva vida espiritual sigui guaridora dels mals del món. Si no és Jesucrist qui els guareix, com pot haver-hi experiència cristiana?
Escolta fill meu les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en practica a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència.
A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable. ( Del pròleg de la Regla de Sant Benet)
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.