Dibuixar el diagrama d’acords amb els quals funcionen els partits polítics a Catalunya dona lloc a uns escenaris extremadament complexos, difícils de treure’n l’entrellat.
A Madrid, Rufián ha passat d’interpretar el paper molt acreditat de “pinxo de cantonada”, al d’home bo que propicia l’acord. ERC s’ha mogut incansablement entre socialistes i Pablo Iglesias per intentar aconseguir que pactessin, i no únicament això sinó que malgrat l’expectativa negativa, Rufián ha pressionat amb l’abstenció fins l’últim minut per intentar que es produís. A Madrid ERC es comporta com un partit frontissa en un joc en el que olímpicament s’ha autoexclòs JxCat.
Si de Madrid passem a Barcelona és evident que el partit socialista ha castigat durament ERC donant-li l’alcaldia a Colau, això sí, amb ajuda de Valls. El que el PSC ha fet a Barcelona no li passa factura al Congrés dels diputats. En aquest cas, JxCat també és un convidat de pedra.
Si saltem a la Diputació, l’escenari canvia. Aquí intervé JxCat convertint el PSC en el rei del mambo, entregant-li la presidència de la diputació a expenses d’ERC, que queda expulsada dels llocs del govern malgrat el seu resultat electoral.
I si finalment observem la Generalitat, és evident que hi ha un mal avingut govern d’ERC i JxCAt, que en tot cas sempre vol gaudir de l’amistat dels Comuns, amb poc èxit, i que ha expulsat a les tenebres del 155 al PSC.
Si ens dediquem a triangular aquests 4 escenaris polítics es veurà la inexplicable heterogeneïtat formada. A Madrid ERC malda per l’aliança entre PSOE i Podemos, a la ciutat de Barcelona és el triangle Colau-PSC-Valls, a la Diputació barcelonina el PSC, JxCat amb la col·laboració dels Comuns, i a la Generalitat ERC i JxCat. Qui és capaç de trobar alguna sentit lògic a aquestes variants polítiques?
