En un resum d’urgència d’una intervenció encara no finida, sembla prou evident que el candidat a la investidura ha volgut presentar un projecte modernitzador i de futur d’Espanya però ha atorgat una nul·la atenció a la qüestió catalana. Cal esperar fins al final del seu discurs, però de moment sembla com si la fibra òptica tingués més relleu que el problema més greu que té plantejat l’Estat, i que no és altre que l’important pes de l’independentisme català i la sensació de greuge que es respira a Catalunya, en un o altre sentit.
El discurs, després de més d’una hora d’intervenció, té factura d’un producte de disseny volgudament “modern”. Aquest fet, en sí mateix no té perquè ser objecte de crítica però sí la té la impressió d’una certa fugida de l’abordatge de les misèries i necessitats quotidianes. Apuntem-ne tres en aquest anàlisi d’urgència.
La primera, la poca referència al problema de les pensions. A aquestes alçades de la pel·lícula és inacceptable voler fugir d’estudi amb afirmacions generalistes i declaracions de principis. Sánchez té l’obligació d’explicar amb concreció com afrontar aquest tema cabdal. Per exemple, si vol mantenir el poder adquisitiu, per quines vies d’ingressos addicionals aconseguirà fer-ho.
La segona gran qüestió és la manca de natalitat molt lligada al procés d’envelliment. Ni una paraula sobre el problema, quan a aquestes alçades, uns i altres ja li han vist les dents al llop i comparteixen la gravetat de la situació. On hi ha discrepàncies és en la resposta, i precisament per això, un candidat a president del govern ha de definir la seva.
La tercera gran qüestió no esmentada està vinculada a la natalitat, i no és altra que la família. Espanya és l’únic país d’Europa que no té una política familiar definida, i aquest és un gran forat negre per al futur del país.
Potser amb els discurs complert la valoració canviï, però a hores d’ara més que un relat ben estructurat i jerarquitzat de respostes a les necessitats del país, sembla un receptari concebut en termes publicitaris.
Després de 3 mesos d’espera no és un començament que pugui ser qualificat de fiable, perquè potser té rigor, però no el fa palès.
