Catalunya i Espanya: incerteses i escenaris per al futur immediat

La incertesa més important que plana en aquest moment sobre la vida política és la possibilitat de noves eleccions generals a l’octubre en el cas que no prosperi la investidura de Sánchez.

Front aquella tessitura el PSOE està convençut que millorarà resultats i que UP serà castigat; potser també Cs i amb major certesa Vox que podria ser el més perjudicat en unes eleccions anticipades. Però sobre aquestes hipòtesis planen interrogants. Es ressentirà electoralment Sánchez en no haver estat capaç de forjar una majoria? També hi ha un altre risc que podria tenir un impacte demolidor sobre els resultats electorals. Seria el d’una aliança tipus “Navarra Suma” del PP i Cs en circumscripcions petites i per al Senat. Aquesta fórmula previsiblement els hi atorgaria una majoria suficient o quasi per governar.

I en aquest marc d’incertesa, la política catalana es mou, també i això és l’interessant, en l’àmbit de les idees.

Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional i un dels fundadors de Cs, apuntava a El País el passat 17 de juliol una via per l’independentisme, un fet que venint d’una persona tan crítica amb aquesta formulació li atorga un especial interès. Carreras escrivia: “la secessió de part del territori d’un Estat pot ser democràticament acceptable i convenient si una majoria molt qualificada de la seva població (per exemple, el percentatge que s’exigeix en les Cambres per a reformes constitucionals) vota de forma reiterada en successives eleccions legislatives a partits clarament secessionistes ”.

Alfred Pastor en dos articles a La Vanguardia “Canviar el món” aportava un altre enfoc, aquest des de la unitat. Plantejava des de la perspectiva de la filosofia política l’afirmació positiva de la nació entesa en termes no nacionalistes, sinó comunitaris. Deia que en ella “es troba l’anhel, perfectament legítim, de pertànyer a una comunitat que, sense transcendir a la persona, pot donar sentit a la seva vida, i que constitueix un dels eixos en torn dels quals descobrim –o construïm, si es prefereix- la nostra identitat”. També, i fent seves les tesis, Joseph H.H. Weiler formulava la necessitat de modificar la Constitució en els temes següents per resoldre la qüestió catalana a llarg termini “l’article 1 de la nostra Constitució defineixi Espanya com ‘una monarquia parlamentària, un Estat indivisible, membre de la Unió Europea, compost per una nació de nacions”.

Són les de Carreres i Pastor dues visions amb les llums llargues i que com a tal tenen la virtut de portar noves perspectives. Fan pensar coses sempre necessàries i útils, sempre i quan, és clar, hi hagi gent disposada a fer-ho.

Dos altres articles, aquests més des d’una perspectiva de canvi de rasant, apunten necessitats i escenaris. Un d’ells, del periodista Francesc-Marc Álvaro, reclama un canvi de lideratge en l’independentisme. L’altre, de Santi Vila, dibuixa el que al seu parer són les alternatives que té el catalanisme:

1. Que els quadres centristes de l’antiga Convergència i Unió (…) assagin la reorientació d’aquest espai i el tornin al seu lloc primigeni.
2. El segon és la refundació del centre a l’entorn d’un moviment-partit nou, on convergeixin centristes, liberals i socialdemòcrates, que tinguin clar que Catalunya és una nació, però també que cal una agenda política nova i capaç de mirar endavant, sense haver d’estar tot el dia polemitzant sobre qüestions bizantines al voltant de la identitat, d’aquesta o aquella forma d’Estat.
3. El catalanisme moderat pot optar per una tercera via, d’inspiració maragalliana, i tornar a articular un nou moviment satèl·lit de l’espai socialista, però amb personalitat jurídica pròpia i més llibertat d’acció.