La sentència del TC del 2 de juliol avalant l’aplicació de l’article 155, inclosa la dissolució del parlament, que va fer el govern Rajoy, té moltes més implicacions que les del fet en si mateix. En concret, estableix doctrina sobre futures intervencions en base a aquest article.
El que queda clar del text és que l’aplicació de l’article 155 de la CE és un instrument excepcional que només es pot fer servir com a última raó d’estat i, per tant, reservat a casos límits d’extremada gravetat. No pot formar part, per tant, de l’instrumental polític per resoldre conflictes que no tinguin aquella gravetat. No es pot fer servir per esmenar les sortides de to de Torra, posem per cas. Tanmateix, la seva aplicació no pot ser il·limitada en el temps, no pot donar peu a una suspensió indefinida de l’autonomia, sinó que, com ja va succeir, ha de tenir un principi i un final, que ha de ser el mínim necessari per contenir o resoldre el problema d’extrema gravetat.
La sentència també estableix una sèrie de criteris a l’hora d’aplicar el 155 que encara limitaran més el seu ús. El resultat de tot plegat és que la resposta monocord que PP i C’s han vingut donant al conflicte català, el d’exigir a cada moment l’aplicació del 155 en les circumstàncies actuals, seria perfectament inconstitucional. Per tant, a partir que el TC ha parlat, aquelles dues forces polítiques tenen un greu problema sobre la taula: no tenir un projecte, una iniciativa política per la situació catalana. La referència a l’article 155 amb la seva simplificació extrema resolia aquest enorme forat negre de dos partits que volen governar Espanya. Ara ja no poden acudir a aquest recurs fàcil perquè la rèplica seria tan contundent com dir-los que se situaven fora de la llei.
C’s va néixer per a confrontar-se amb el catalanisme i sempre ha vingut funcionant més com a partit de crítica que de govern, i quan pels seus bons resultats la seva escala ha canviat i ha assolit una dimensió espanyola, aquesta característica en relació a Catalunya l’ha mantinguda. El problema és que ara hauria de comportar-se com un partit espanyol que presenta solucions a les diverses necessitats que es plantegen a aquest nivell, i és obvi que una de les principals és precisament la qüestió catalana.
En el cas del PP el despoblament polític potser és més gran perquè sempre ha actuat com a partit de govern. És clar que en l’època de Rajoy ja va mostrar les seves dificultats per aportar respostes polítiques, però ara en l’època Casado la inanitat pel tema català és encara més gran.
La pregunta essencial és si pot haver-hi un país en el qual els dos partits de govern de la dreta en la pràctica no tinguin res a dir davant el problema més principal que aquesta societat té plantejat.
