NFORME NÚM. 2 · DIMARTS, 17 DE NOVEMBRE DE 2026
Hi ha campanyes en què els partits discuteixen sobre el país que volen construir. En aquesta, cada vegada més, sembla que competeixin per veure qui promet més, qui assenyala més enemics i qui aconsegueix que ningú li pregunti pel balanç. El problema no és que faltin propostes. És que sobren les promeses deslligades de la gestió, dels diners i de les responsabilitats.
La política es fa així una disciplina peculiar: anunciar solucions sense explicar per què no s’han aplicat durant els anys en què qui les prometia disposava del pressupost i del poder. Només dues coses no admeten retòrica: els serveis que fallen i les factures que arriben.
La realitat passa factura
La llum proporciona una rèplica molt poc electoral a l’optimisme oficial. En un any, l’encariment de l’electricitat ha elevat fins a un 61% el cost d’utilitzar determinats electrodomèstics, segons l’anàlisi de Selectra publicada per La Vanguardia. No és una pujada general del rebut del 61%, però sí una expressió eloqüent del deteriorament del poder adquisitiu. Les famílies paguen factures; el Govern presenta percentatges de creixement.
I, a les acaballes de la legislatura, la Moncloa ha descobert una generositat admirable. Revaloració de pensions, augment del salari mínim fins a 1.286 euros, pujada del 4,5% als empleats públics, nous permisos parentals i prestacions de criança. Algunes mesures deriven d’obligacions o acords anteriors, però és ara quan s’exhibeixen totes a l’aparador.
A l’altra banda del taulell, el programa socialista anuncia més impostos sobre les rendes del capital, els grans patrimonis i determinades activitats. Una mà reparteix i l’altra prepara la factura. El que no apareix és un quadre transparent de costos, ingressos i sostenibilitat.
La prodigalitat arriba també a Defensa. El Consell de Ministres del 10 de novembre va autoritzar programes per més de 12.000 milions d’euros, amb Navantia, Airbus i Indra entre els grans beneficiaris. Mentrestant, Anticorrupció investiga possibles irregularitats en adjudicacions relacionades amb Indra i Escribano, i un informe d’Intervenció qüestiona tres macrocontractes. No són condemnes, però sí motius poderosos per exigir llum i taquígrafs. El greuge és doble: l’opacitat de les decisions i el contrast amb la penúria invocada per a altres necessitats públiques.
El Hierro: allò que es podia preveure
Després de Ceuta, El Hierro. La nova crisi migratòria atlàntica és una acusació contra la imprevisió i el dèficit de gestió de l’Estat. Les arribades han desbordat una illa de poc més d’11.000 habitants i les institucions canàries reclamen recursos i coordinació. Fernando Clavijo ha recordat que el CNI ja havia advertit al juliol de la reactivació de la ruta atlàntica. Si el risc era conegut, per què no es va desplegar una resposta proporcionada? No n’hi ha prou amb proclamar solidaritat quan l’emergència ja ha esclatat.
Feijóo, a Lleida, reconeix que la immigració és indispensable per al camp i proposa quotes, contractació en origen i control fronterer. La seva idea té una condició elemental: les quotes han de respondre a necessitats laborals reals i a la capacitat d’integració, no a una xifra de míting. Anuncia, a més, un pacte de l’aigua de 40.000 milions. La quantitat impressiona; la pregunta és on, quan i amb quina rendibilitat social s’invertirà.
Vox prefereix la fórmula contundent de «militaritzar» les fronteres i reivindica com a èxit propi el desallotjament de l’acampada de la plaça de Catalunya. Però una proclama no és un dispositiu operatiu, ni exigir una actuació equival a haver-la provocat.
Catalunya, l’absència més eloqüent
Míriam Nogueras vol fer fora Renfe i que FGC assumeixi Rodalies. Assenyala amb raó política el problema del poder efectiu: de què serveix parlar de traspàs si la infraestructura, les inversions i les decisions essencials continuen fora de Catalunya? La prova no és el nom de l’operador; són els trens que arriben, els que no arriben i qui respon pels desperfectes.
Amb l’habitatge passa una cosa semblant. El PSC vol blindar constitucionalment un dret que ja figura a l’article 47; ERC vol prohibir l’especulació i limitar l’acumulació d’immobles. Molt verb solemne i escassa concreció sobre quants habitatges es construiran, en quin termini i amb quin sòl disponible.
El Front Ampli encara hi afegeix una proposta fiscal: gravar al 100% la part heretada superior als deu milions. Una confiscació del tram excedent que requereix explicar què passarà amb les empreses familiars i l’activitat productiva. Colau està simplement desesperada per les previsions electorals, i ja se sap que la desesperació porta a propostes desmesurades.
I el gran silenci català és el finançament. Aquella revisió promesa, determinant en el pacte d’ERC amb el PSC, ha anat desapareixent de la campanya. ERC, que havia convertit el finançament en una condició política, avui gairebé ni l’esmenta.
Rufián prefereix un discurs de lluita de classes, més «marxista» que catalanista, malgrat que en ocasions faci més de Groucho que de Karl.
En la seva argumentació ressonen les velles tesis de Jordi Solé Tura sobre la burgesia catalana i l’opressió dels nouvinguts.
Urtasun proposa condonar el 100% del deute del FLA: esborrar passius no és garantir un sistema just d’ingressos per als serveis públics.
Vet aquí el balanç provisional: un Govern que reparteix promeses mentre acumula problemes de gestió; una oposició que ha de convertir les consignes en alternatives verificables, i una Catalunya que continua sense resoldre allò que havia de ser decisiu. La campanya parla de tot. Sobretot, procura no parlar del que cadascú ha deixat pendent.






