Històricament Catalunya és el motor del creixement econòmic espanyol, el primer territori pel pes del seu PIB. Però aquesta especificitat es pedrà pel sorpaso de Madrid entre enguany i el 2020. Ara, la distància entre ambdues és ja molt petita; de tant sols 1.200 milions d’euros de diferència sobre un total de 231.277 milions que és el PIB català. Serà suficient amb que Madrid continuï avantatjant Catalunya en el seu creixement per una dècima de punt de PIB perquè la distancia quedi superada. Per al 2018 l’avenç va ser molt més considerable, 1,4 punts percentuals (2,4% d’augment per Catalunya per 3,7 % de Madrid, una xifra inusitadament elevada).
Com a mínim des del 2002 la tendència superior de Madrid es fa palesa. El seu PIB creix més que el català i, per tant, retalla distàncies entre aquella data i el 2013, amb la única excepció del 2010. Creix més, o cau menys entre 2009 i 2013 amb l’excepció apuntada. En total 11 anys d’un augment superior del PIB, tota la primera dècada del nou segle.
El 2013 es dona un canvi, coincidint amb la recuperació econòmica, que es prolonga fins al 2017, un any clau en el canvi de tendència. En aquests temps, Catalunya creix lleugerament per sobre la regió de la capital. En aquest canvi hi juga un paper decisiu el major pes industrial de Catalunya (17,4% del seu PIB, per tant sols 6,4% Madrid) i la bona marxa de les exportacions.
Al llarg del segle que va fins al 2017 quan, sumat i restat, el predomini en l’augment del PIB madrileny és clar, té dues fases de gran diferenciació: la que va del 2002 al 2007 en la que Madrid marca una clara diferència en el seu ritme de creixement, i la de la recessió, 2011-2013, quan la caiguda catalana és molt més gran.
Madrid té al seu favor un sector terciari d’alt valor afegit i l’efecte capitalitat, lligat a l’efecte seu, que estan interconnectats, i que la fugida de 4000 empreses, sobretot les més grans de Catalunya, accentuarà. No és un efecte immediat, però si segur. Es evident. No es pot argumentar que Madrid té com una de les causes fonamentals del seu creixement reunir les principals seus d’empreses espanyoles, i d’altra banda negar que el canvi legal no influirà, com de fet ja venia fent d’una manera més lenta des de fa dècades. No és indiferent l’alt valor afegir del seu terciari d’aquesta característica. Un centre legal comporta un progressiu trasllat de serveis centrals, jurídics, financers. El cas del sector publicitari és ben evident. Catalunya ha estat des del seu origen la capital del la publicitat, fins que la balança es decantà més i més cap a Madrid.
La logística és un altre punt fort de la capital espanyola, fet propiciat pel sistema radial i la híper concentració del sistema de transports ferroviaris (AVE) i aeronàutics.
Amb tot plegat, hi ha un component de fons estructural, que com a mínim ve actuant al llarg del segle XXI. Però aquesta dinàmica, que caldria estudiar amb mes atenció en relació a les diferents fases de la política, per observar fins a quin punt té incidència i fins a quin punt és accessòria, té un punt crucial en el 2017. Un any que sembla marcar un punt d’inflexió més a la baixa pel que fa a la pèrdua de potencia en relació Madrid.
Però aquesta data és massa recent com per poder observar si es una tendència o un fet ocasional. D’altra banda assenyala l’inici d’un curt període de gran agitació política que culmina amb el referèndum de l’1 d’octubre, i la subsegüent aplicació de l’article 155 amb la intervenció de la Generalitat. Tot el que es pot dir d’aquell moment és que aquella crisi i l’atemptat terrorista, afecta el turisme i l’hosteleria, però que després, enguany, ja es recuperarien.
La qüestió de fons és aquesta: el 2017 es produeix un canvi de tendència. El creixement del PIB català és cada vegada menor, mentre que el de Madrid augmenta. Si aquesta orientació es manté en els propers anys, el resultat serà la pèrdua de primera potència per part de Catalunya a favor de Madrid, i obrirà un capítol inèdit en la visió econòmica i política espanyola.
Pot haver-hi una raó política en el progressiu alentiment de l’economia catalana en relació a la madrilenya, que no té tant a veure amb els espetecs de l’independentisme, com la desviació de la visió dels diferents governs del segle actual, molt entregats al discurs i al cofoisme, sense observar que és la indústria i el seu valor afegit i exportador la que marca la distància de Catalunya, mentre que el sector terciari que ha creat, molt centrat en el turisme i activitats connexes i colaterals, és tot el contrari, de baix valor afegit. Aquí pot haver-hi la clau de volta de la davallada, a confirmar, i que l’efecte seu i les trifulgues de la independència el que farien seria accentuar en les seves vessants més negatives. També assenyalaria una dilució de la capacitat de les elits econòmiques catalanes, el seu empresariat, per macar al poder polític el sentit de la bona direcció.
