- La davallada demogràfica. En termes globals la població de Barcelona va creixent, però si es miren les tripes s’observa un perillós desequilibri. Moren més persones de les que neixen. La població autòctona envelleix a passos accelerats i la població activa i el creixement demogràfic s’alimenta de la immigració, bàsicament llatinoamericana i africana. La dinàmica és tan descompensada que està donant lloc a un procés de substitució de la població, i a més facilita crear una societat dual, una minoria amb salaris alts i una gran majoria poc qualificada de salaris baixos i precaris.
- Ordenances de paper mullat. La normativa que regeix l’espai públic a Barcelona no serveix per a res. Aquesta és la realitat pura i dura. Només cal veure el resultat de la norma que impedeix que patinets i bicicletes circulin per les voreres, i així moltes altres. La causa principal d’aquesta mancança és que no es pot posar ordre a l’espai públic si no es té un nombre suficient de policia municipal preparada i motivada. I qui diu l’ordenança dels artefactes voladors diu totes les altres qüestions que regulen el bon funcionament de carrers, places i la convivència.
- L’alcalde o alcaldessa haurà de complir els seus compromisos, i un de comú en els principals candidats, és augmentar la Guàrdia Urbana com a mínim amb 600 agents. Aquest objectiu s’ha de cobrir ràpidament, tot observant que la xifra és insuficient, perquè en els propers anys passaran a la segona activitat o es jubilaran un elevat contingent de policies municipals.
- L’habitatge. No hi pot haver més refugi en projectes a llarg termini o a depositar el pes de la resolució del problema en la iniciativa privada. L’ajuntament té més d’un centenar de solars que poden acollir habitatge de lloguer social. A més d’arbitrar altres mesures. En cap cas la solució pot oblidar a un grapat de milers de persones que viuen al carrer o en infrahabitatges.
- Turisme. Colau n’és un mal exemple que no es pot perpetuar. D’aixecar la bandera del decreixement turístic amb molt poc criteri, cal dir-ho tot, vam passar a les “laisser faire, laisser passer”. No pot continuar així. Barcelona no es pot convertir en una nova Venècia. És obvi que és massa gran perquè tota ella ho esdevingui, però sí que té el risc, és evident, que ho esdevingui l’àrea central de la ciutat. El nou govern municipal ha de presentar propostes clares i concretes.
- Urbanisme. La ciutat necessita saber quines operacions mitjanes i grans té previst realitzar el nou consistori i sotmetre aquest conjunt a un debat informatiu i a la participació ciutadana.
- Mobilitat. Barcelona ha d’afrontar el segle XXI de veritat i, per tant, assumir les grans transformacions que en l’àmbit de la mobilitat es produiran en la nova dècada que està a punt de començar. D’altra banda, Barcelona no té solució concebuda com un reducte, sinó que el disseny de la mobilitat ha de ser a escala metropolitana, i en aquest marc tenir com a peces fortes uns transports públics eficaços i capil·lars, aparcaments perifèrics i intercanviadors modals.
- Contaminació. Manuela Carmena li ha passat la mà per la cara a Ada Colau. Les dues han exhibit una bona sintonia. La diferència és que Carmena ha aportat solucions i Colau ha fet discursos sobre la contaminació. La millora de la qualitat de l’aire a Madrid ha estat històrica, la situació de Barcelona tan dolenta com ho venia sent. Cal tornar-ho a dir, no es pot viure de papers i mesures de futur. Es necessita acció immediata, canviar tot el transport públic per elèctric, incentivar en el mateix sentit la transformació del taxi i els serveis urbans de transport de mercaderies. Només amb aquestes 3 mesures l’impacte seria gran. No són les úniques, és clar, però es tracta només aquí d’exemplificar la urgència de dur a terme actuacions concretes i eficaces.
- Grans infraestructures. No depèn de l’Ajuntament, sinó de la Generalitat i del govern espanyol, però la situació de la Línia 9 de Metro, de l’estació de la Sagrera i del mal estat de rodalies no pot continuar. A diferència dels alcaldes precedents, Colau ha patit de minimalisme polític. Ha sigut incapaç de ser una interlocutora per al president del govern espanyol, i d’aquesta manera les grans qüestions no es resolen. Barcelona necessita una alcaldia políticament potent capaç d’empènyer la Generalitat i el Govern espanyol a complir els seus compromisos, posant-hi de la seva mà allò que li pugui correspondre.
- Marginació. El discurs social que s’ha fet des de l’Ajuntament no té traducció entre els més necessitats, els marginals i els marginats, immigrants, joves que ni estudien ni treballen, gent que viu al carrer, persones per sota el llindar de pobresa. La proximitat que atorga a l’Ajuntament ha de fer-se valer per aportar respostes que integrin recursos de les altres administracions i que tot plegat s’articuli bé amb la multitud d’iniciatives solidàries que hi ha a la ciutat. L’ajuntament ha d’aprendre del principi de subsidiarietat i aplicar-lo en aquest cas per aconseguir acabar amb situacions de vergonya.
