Quan aquell fabulós -que ve de faula- període en el que teníem fulls de ruta i independència a mesos vista, les estructures d’estat eren un capítol central.
Després hem vist que en realitat no passaven d’estructures de paper, almenys les que havien de fer de vell nou. Però també ha permès percebre que sí que en tenim algunes d’importants i sòlides, no per la creació de la dinàmica republicana sinó per l’exercici a fons de les competències autonòmiques.
És el cas de la gestió de les presons. Es tracta d’una competència transferida molt a l’inici del mandat de Pujol, que cap autonomia ha volgut assumir pels conflictes que comporta i els nuls beneficis que genera (el País Basc va ser una excepció, però el traspàs mai va ser realitzat pel problema d’ETA). Ara s’ha vist que disposar d’aquest poder feia possible que els polítics empresonats gaudissin d’unes notables facilitats per mantenir la relació amb el seu entorn.
Més important que les presons és la policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, que tenen unes competències integrals en l’àmbit de la seguretat. Per dir-ho tot, cal esmentar que l’estatut català, a diferència del basc, es va oblidar de la policia de trànsit i això feia que la vigilància d’autopistes i carreteres quedés en mans de la Guàrdia Civil. El Pacte del Majestic, que va propiciar l’acord entre Pujol i Aznar per fer possible la presidència d’aquest segon, va significar entre altres qüestions assolir aquella competència oblidada.
Són 17.000 persones les que composen l’actual dotació de Mossos. No és una xifra petita, però encara ha de créixer sensiblement. És un gran poder que està en mans de l’autogovern català; i és també una gran responsabilitat perquè a les seves mans està la seguretat de tots els catalans. Per tot plegat resulta tan inapropiada la gestió que ve fent de la policia tant el govern de Puigdemont primer, com sobretot el de Torra ara, amb el conseller Buch al capdavant.
Les interferències polítiques sobre el cos, l’intent d’instrumentalitzar-lo, els conflictes continuats per les intervencions d’ordre públic, que s’han vist en l’obligació de fer sobre grups independentistes, la creació d’un cos d’escoltes segregat del cos policial i en ple desconeixement dels seus comandaments, a això se li ha sumat ara una decisió que tindrà profundes conseqüències perquè ateny a la direcció del cos. És arbitrari nomenar en una sola tacada com a comissari en cap a qui només era un intendent. És a dir, ha saltat de manera instantània dos escalafons. Primer comissari i després la màxima responsabilitat.
El fet és encara més difícil d’entendre quan la persona escollida, Eduard Sallent, no té cap experiència de comandament en l’àmbit de les unitats de carrer. Tota la seva carrera l’ha fet als despatxos.
Encara s’hi afegeix un altre factor, el cap cessat, Miquel Esquius, encara no feia un any que ocupava el lloc i la seva gestió ha estat bona per part dels propis membres policials i de l’opinió publicada. Parlant en plata, no hi havia cap motiu per cessar-lo des del punt de vista professional. En un any i mig la policia autonòmica ha tingut com a comissari en cap Trapero, nomenant per Artur Mas, Ferran López, durant l’aplicació del 155, Miquel Esquius, nomenat per Torra, i ara Eduard Sallent. És un ball de comandaments que diu molt de la inestabilitat que pateix la policia de Catalunya a causa dels interessos de partit.
