Els bons anys de govern de Pujol

El llarg període de govern de Jordi Pujol es percep, no sense polèmica, com el millor en la conformació i consolidació de la Generalitat i de l’autogovern català. La polèmica sorgeix perquè, des del primer moment, quan, contra tot pronòstic, guanya les primeres eleccions autonòmiques del 1980 davant la candidatura «guanyadora» de Joan Reventós al capdavant del PSC, la crítica a Pujol es fa furibunda, agreujada pels seus èxits posteriors amb les majories absolutes del 1984 i el 1988.

La Generalitat es va construir pràcticament des de zero, sobretot durant aquells primers vuit anys. Que va ser un èxit i que es va fer bé ho demostra el fet que durant dècades s’ha viscut d’aquelles rendes, fins a transformar una iniciativa nova i creativa en una estructura envellida i ineficient, com l’actual, per manca de reformes i de reparacions dels danys causats pel pas del temps.

Però Pujol, precisament pel seu èxit, sempre és motiu de polèmica, tant des de les files del progressisme com des d’aquella visió espanyola ferotge que, en el seu fur intern, percep inconfessadament que el català és un invent per fer la punyeta a les glòries espanyoles, en lloc de considerar-lo una llengua i una cultura hispàniques que cal vetllar i conrear.

Ara, la senzillesa i la claredat d’un gràfic ens mostren clarament que sí, que el període de govern de Pujol, i sobretot la primera dècada, constitueix una excepció positiva en l’evolució catalana, en una perspectiva històrica àmplia que ens permet veure amb més nitidesa la dinàmica de Catalunya en un àmbit tan important com l’economia i, concretament, en un aspecte tan decisiu com el PIB per habitant.

La forma de l’ona llarga és clara: una fase d’ascens de l’avantatge econòmic relatiu català fins al primer terç del segle XX i una fase posterior de descens secular, interrompuda per un període d’estabilització entre el 1980 i el 2000.

El càlcul dels pendents permet precisar aquesta evolució. Entre el 1860 i el 1900, Catalunya guanya 7,3 punts de PIB per habitant en relació amb Espanya per dècada, pràcticament al mateix ritme amb què els perd entre el 1940 i el 1960. Però és a partir del 1960 quan el descens s’accelera extraordinàriament: fins a 12,4 punts per dècada entre el 1960 i el 1980.

Aquesta dinàmica experimenta un canvi radical a partir del 1980. Entre aquell any i el 2000, el pendent negatiu es redueix fins a només 0,9 punts per dècada; és a dir, la velocitat de pèrdua de posicions cau aproximadament un 93%. Encara més: entre el 1980 i el 1990, el pendent és lleugerament positiu (+0,60).

L’estabilització no és una simple impressió visual, sinó una característica quantitativa del gràfic. Es tracta d’una estabilització molt notable que coincideix cronològicament amb la recuperació de l’autogovern i els governs de Jordi Pujol.

Al meu entendre, aquest és el resultat més significatiu del conjunt de l’anàlisi: la ruptura del pendent el 1980. Passar de perdre 12,4 punts per dècada a una situació pràcticament estacionària és el canvi estructural més intens de tota la fase descendent representada. Es tracta d’una excepció a la regla que posteriorment es perd i que cal ressenyar i estudiar amb més profunditat, perquè significa que, en un context econòmic general advers per a Catalunya, hi va haver una forta rectificació positiva del descens continuat —en termes relatius— del PIB per habitant català en comparació amb l’espanyol (Espanya = 100).

Si aquella rectificació no s’hagués produït i la tendència anterior al 1980 s’hagués mantingut, avui Catalunya ja hauria perdut tot l’avantatge diferencial respecte d’Espanya. Aquesta afirmació no s’ha d’entendre com una fatalitat inexorable, sinó com una mera descripció gràfica.

Pendent de cadascun dels trams

P=(V_f-V_i)/(Any_f-Any_i )×10

Comparació de les grans etapes històriques

Si agrupem els intervals, obtenim informació més significativa per a la interpretació econòmica.

La trajectòria revela, per tant, tres grans moments: la construcció d’una superioritat econòmica durant el segle XIX i el primer terç del XX; la seva ràpida erosió entre el 1940 i el 1980; i una etapa d’estabilització coincident amb la recuperació de l’autonomia i els governs de Pujol, seguida d’una nova pèrdua de posicions al segle XXI, molt més moderada. Caldrà veure com evoluciona el pendent: si es redueix o si s’accelera.