Si en el primer lliurament examinàvem com el Govern utilitza les dificultats polítiques i institucionals per eludir responsabilitats, els cinc arguments restants presenten una altra operació propagandística: seleccionar els resultats favorables i convertir-los en una demostració d’una gestió extraordinària.
El mètode consisteix a confondre l’aprovació d’una llei amb la resolució d’un problema, una inversió anunciada amb una fàbrica en funcionament i una prestació econòmica amb la desaparició de la necessitat que pretén alleujar.
6. L’habitatge és responsabilitat de les comunitats autònomes
L’argument resulta especialment curiós. El Govern aprova una llei estatal d’habitatge, intervé en els arrendaments, regula els preus i proclama les seves iniciatives com a grans conquestes socials. Però, quan se li exigeix que respongui per la crisi, descobreix que les competències corresponen a les comunitats autònomes.
La Constitució permet a les comunitats assumir competències en habitatge i urbanisme, però l’Estat conserva instruments decisius en legislació civil, fiscalitat, crèdit i política econòmica.
L’essencial són els resultats.
Entre el 2021 i el 2025 es van formar aproximadament 1,2 milions de llars noves i es van acabar menys de 470.000 habitatges. La diferència no constitueix exactament el dèficit net, però il·lustra un desequilibri formidable.
Catalunya permet comprovar els resultats de la regulació. Aplica controls dels lloguers des del març del 2024. Els nous contractes registrats van passar de 167.842 el 2021 a 108.057 el 2025: gairebé un 36 % menys.
La regulació ha moderat determinats lloguers, però el mercat de lloguer habitual s’ha contret. La caiguda va començar abans que s’apliqués la llei, de manera que no se li pot atribuir íntegrament.
El que no es pot fer és presentar com un èxit una intervenció sobre els preus mentre l’accés a l’habitatge continua deteriorant-se.
La responsabilitat és compartida. Precisament per això, també correspon al Govern.
7. L’economia creix: què més es pot demanar?
El creixement espanyol és real. En el segon trimestre del 2026, el PIB va avançar un 2,6 % interanual, la taxa d’atur es va situar en el 9,87 % i hi havia 22,78 milions de persones ocupades.
Són bons resultats. Negar-los seria tan partidista com ocultar-ne les limitacions.
El deute públic, per exemple, representava el 97,1 % del PIB el 2018 i el 101,4 % en el segon trimestre del 2026. En termes absoluts, va passar d’aproximadament 1,17 a 1,76 bilions d’euros.
La reducció de la ràtio des dels màxims de la pandèmia és positiva, però no significa que el deute hagi disminuït.
Tampoc no es pot presentar l’estabilitat dels preus com un èxit incontestable quan la inflació interanual va arribar al 4,9 % el setembre del 2026, amb una inflació subjacent del 3,1 %.
I hi ha una distinció fonamental: el creixement del PIB no equival a un augment de la prosperitat individual.
Cal examinar la productivitat, el PIB per habitant, els salaris reals i la capacitat d’accedir a l’habitatge. Una economia pot créixer gràcies a l’augment de la població i de l’ocupació sense que aquest creixement es tradueixi proporcionalment en benestar.
8. La política industrial més ambiciosa de les darreres dècades
Aquest és un dels arguments que més necessiten una bona verificació.
Hi ha inversions importants: l’electrificació de Martorell, la gigafactoria de bateries de Sagunt o el projecte d’hidrogen verd de Huelva. Mereixen reconeixement.
Però una cosa són les inversions executades i una altra, els projectes anunciats.
Els 10.000 milions associats al programa de Volkswagen no corresponen exclusivament a Sagunt. La fàbrica de PowerCo preveu començar a produir el 2027. Altres projectes industrials continuen subjectes a decisions empresarials i autoritzacions.
I què passa amb el que Espanya perd?
Nissan va tancar la seva producció a Barcelona el 2021, fet que va afectar uns 2.500 treballadors directes. La recuperació posterior mitjançant Ebro i Chery és positiva, però encara no equival a l’antiga capacitat productiva.
Ford Almussafes va perdre al voltant del 71 % de la seva producció entre el 2019 i el 2025. BSH va tancar la seva fàbrica d’Esquíroz, amb un expedient que preveia 609 acomiadaments. I la continuïtat de SEAT com a marca més enllà del 2030 continua sense estar assegurada, tot i que SEAT S. A. i CUPRA mantinguin l’activitat industrial.
La dada decisiva prové d’ANFAC: Espanya va fabricar 2,82 milions de vehicles el 2018 i només 2,27 milions el 2025. Una caiguda del 19,3 %.
La pandèmia, la competència internacional i la transformació tecnològica expliquen una part substancial del retrocés. Però no autoritzen a esborrar-lo del balanç.
Una política industrial no es mesura sumant promeses d’inversió, sinó comparant la capacitat productiva que es crea amb la que desapareix.
9. El salari mínim, les pensions i l’ingrés mínim vital
També aquí hi ha avenços que cal reconèixer.
El salari mínim ha augmentat des dels 735,90 euros mensuals del 2018 fins als 1.221 euros del 2026, en catorze pagues. L’ingrés mínim vital arribava, el setembre del 2026, a uns 906.000 llars i 2,76 milions de persones. L’actualització de les pensions d’acord amb l’IPC en protegeix el poder adquisitiu.
Però una prestació no demostra que s’hagi resolt el problema que la fa necessària.
L’ingrés mínim vital alleuja la pobresa; no n’acredita la desaparició. L’augment del salari mínim beneficia els seus perceptors; no demostra que tots els treballadors hagin recuperat capacitat adquisitiva.
L’AIReF també ha advertit sobre els riscos de sostenibilitat de les pensions a llarg termini.
Un estat del benestar eficaç no és només el que distribueix més recursos, sinó el que aconsegueix que menys ciutadans necessitin assistència per viure dignament.
I resulta difícil parlar de justícia social quan una part dels joves no es pot emancipar ni formar una família.
10. L’amnistia ha acabat amb l’independentisme
La darrera falsedat torna a confondre correlació amb causalitat.
És cert que l’independentisme va perdre la majoria parlamentària a Catalunya el maig del 2024. Però aquelles eleccions es van celebrar abans de l’aprovació definitiva de la llei d’amnistia, al juny.
La negociació ja era coneguda, naturalment. Tanmateix, atribuir el retrocés electoral a l’amnistia exigeix demostrar una relació causal que no està acreditada.
Hi van intervenir altres factors: el fracàs de la unilateralitat, els conflictes entre ERC i Junts, el cansament de la mobilització i els canvis en les prioritats ciutadanes.
L’amnistia va poder contribuir a reduir la confrontació, però també va ser una concessió decisiva per aconseguir la investidura de Sánchez.
I el Govern socialista de Catalunya depèn d’acords amb ERC, que no ha renunciat a la independència.
La constitucionalitat essencial de la llei, avalada pel Tribunal Constitucional, no tanca el debat sobre la seva oportunitat política ni demostra que el conflicte estigui resolt.
El balanç que el Govern no vol fer
Els deu arguments comparteixen una mateixa falsificació del balanç polític: les accions es presenten com a resultats; els èxits s’atribueixen al Govern i els fracassos es traslladen a tercers.
No es poden negar les millores en l’ocupació, les prestacions socials o les inversions industrials. Però tampoc no es poden utilitzar per ocultar el deteriorament de l’accés a l’habitatge, les dificultats de productivitat, els riscos fiscals o la pèrdua de capacitat industrial.
La pregunta no és quantes lleis ha aprovat Sánchez ni quants milions ha promès invertir, sinó quina Espanya va rebre el 2018, quina Espanya deixa el 2026 i quin futur ofereix als ciutadans que hauran d’assumir les conseqüències de les seves decisions.
Aquest és el balanç que el manual de propaganda intenta evitar.
L'economia creix, però el deute públic va passar d'uns 1,17 a 1,76 bilions d'euros des del 2018. I la inflació va arribar al 4,9% al setembre. Lèxit té lletra petita. #Economia #DeutePúblic Share on X
