Hi ha una forma de propaganda política especialment eficaç: apropiar-se de tots els èxits i atribuir els fracassos als altres. El Govern de Pedro Sánchez i els seus defensors han perfeccionat aquest procediment fins a convertir-lo en un autèntic manual d’autoabsolució.
Quan l’economia creix, el mèrit és del president. Quan l’habitatge resulta inaccessible, la responsabilitat és de les comunitats autònomes. Quan aconsegueix aprovar una llei, demostra la seva extraordinària habilitat política. Quan no resol un problema, és perquè governa en minoria.
El procediment té un avantatge considerable: permet governar durant vuit anys sense haver de respondre pràcticament de res.
Examinem els cinc primers arguments d’aquest manual. Els altres cinc, relatius a l’economia, l’habitatge, la indústria, la política social i l’amnistia, quedaran per a un segon lliurament.
1. Els problemes són estructurals i necessiten temps
L’afirmació és certa. Precisament per això constitueix una acusació contra el Govern, no una justificació de la seva gestió.
Sánchez va arribar a la Moncloa el juny de 2018. Vuit anys després, pot continuar al·legant que l’habitatge, la baixa natalitat, el deteriorament educatiu o l’escassa productivitat són problemes massa complexos per exigir-li resultats?
La principal responsabilitat de governar consisteix a anticipar-se als problemes. Les crisis estructurals no apareixen de sobte. S’anuncien durant anys mitjançant tendències perfectament identificables.
Un Govern que no s’anticipa als problemes i després n’utilitza la gravetat per justificar-se està convertint la seva pròpia imprevisió en una coartada.
Ningú no li exigeix haver resolt totes les dificultats d’Espanya. Se li exigeix demostrar que el país està més ben preparat per afrontar-les que quan va arribar al poder. I aquí comencen les dificultats del seu balanç.
2. Governar en minoria significa tenir poc poder
Aquest és probablement l’argument més trampós de tots, perquè confon deliberadament el poder legislatiu amb l’executiu.
L’article 97 de la Constitució estableix que el Govern dirigeix la política interior i exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat, a més d’exercir la funció executiva i la potestat reglamentària.
Res de tot això desapareix pel fet de governar sense majoria absoluta.
Sánchez ha disposat de l’aparell de l’Administració General de l’Estat, de la capacitat de nomenar alts càrrecs, de la iniciativa pressupostària, de la política exterior i d’importants instruments normatius.
La minoria parlamentària dificulta aprovar determinades lleis, certament. Però no impedeix governar.
A més, hi ha una contradicció formidable: els pactes amb nombrosos partits es presenten com una demostració de l’habilitat política de Sánchez i, alhora, com una prova de la seva impotència.
No es pot ser un geni de la negociació per atribuir-se els triomfs i una víctima dels mateixos acords quan arriben els fracassos.
La fragmentació parlamentària pot coexistir, fins i tot, amb una notable concentració del poder executiu. El que és decisiu no és quants socis necessita el president, sinó com exerceix les seves competències i quins controls troba.
3. La condemna del fiscal general demostra que Sánchez no controla la justícia
Un altre argument que utilitza un fet cert per arribar a una conclusió falsa.
La condemna d’Álvaro García Ortiz per revelació de dades reservades, amb dos anys d’inhabilitació, demostra que el Tribunal Suprem va poder actuar contra un alt càrrec d’una rellevància institucional extraordinària.
Això acredita que existeixen contrapoders judicials efectius. No demostra que el Govern no tingui influència política sobre les institucions.
Són dues qüestions completament diferents.
L’article 117 de la Constitució estableix que la justícia emana del poble, però també que l’administren jutges i magistrats independents, sotmesos únicament a l’imperi de la llei.
La representació parlamentària del poble no converteix els diputats en superiors jeràrquics dels jutges.
D’altra banda, la renovació del Consell General del Poder Judicial el 2024, mitjançant un acord entre el PSOE i el PP i un repartiment negociat dels vocals, revela fins a quin punt els partits mantenen influència sobre el seu òrgan de govern.
Una sentència independent no elimina els problemes de politització institucional. De la mateixa manera, l’existència de jutges que resisteixen les pressions no demostra que aquestes pressions no existeixin.
4. RTVE és independent perquè el seu president no va ser nomenat pel Govern
Formalment, José Pablo López va ser elegit pel Congrés. Però el que és substancial és com es va arribar a aquesta elecció.
L’octubre de 2024, el Govern va modificar, mitjançant un reial decret llei, les regles de renovació del Consell d’Administració de RTVE. La reforma va permetre recórrer a la majoria absoluta en una segona votació.
El 28 de novembre, José Pablo López va ser elegit president amb 178 vots, gràcies a la majoria governamental i als seus socis.
No va ser un nomenament directe del Consell de Ministres. Va ser el resultat d’unes regles modificades per l’Executiu i utilitzades per la majoria que li donava suport.
Això, per si sol, no demostra manipulació informativa. Però destrueix la pretensió de presentar el nomenament com una decisió completament aliena al poder governamental.
I què es pot dir de l’argument que TV3, Telemadrid o Canal Sur són encara més partidistes?
És una excusa infantil. La possible manipulació d’una televisió pública no queda legitimada perquè una altra manipuli més.
El problema és la submissió de mitjans finançats per tothom a interessos partidistes, governi qui governi.
5. Els mals resultats educatius no es poden atribuir a la LOMLOE
El 2022 es podia al·legar que la llei educativa aprovada el 2020 encara no havia desplegat tots els seus efectes. Però els resultats de PISA 2025, publicats per l’OCDE el setembre de 2026, fan molt més difícil mantenir aquesta explicació.
Espanya ha passat de 473 a 457 punts en matemàtiques i de 474 a 451 en comprensió lectora. Són caigudes de 16 i 23 punts, respectivament.
En lectura, només el 2 % dels alumnes espanyols assoleix els nivells superiors, davant del 6 % de la mitjana de l’OCDE.
No es pot atribuir exclusivament aquesta evolució a la LOMLOE. Hi intervenen factors socials, tecnològics i familiars, i també s’ha deteriorat la mitjana internacional.
Però tampoc no es pot eximir de responsabilitat una política educativa que ja feia diversos cursos que s’aplicava.
Culpar les comunitats governades pel PP requeriria demostrar que la seva aplicació de la llei explica les diferències de resultats. No n’hi ha prou d’assenyalar la seva discrepància política.
I recórrer a la polèmica sobre l’ensenyament religiós per desviar el debat és una maniobra que evita el que és essencial: què aprenen els estudiants, quins coneixements dominen i quines capacitats estan perdent.
El Govern no pot responsabilitzar-se de l’educació quan aprova les seves lleis i desentendre-se’n quan n’arriben els resultats.
La veritable qüestió: vuit anys de responsabilitat
Aquests cinc arguments responen a una mateixa lògica. Les dificultats estructurals expliquen els fracassos; la minoria parlamentària limita el poder; les sentències judicials proven la independència institucional; els nomenaments parlamentaris eximeixen de responsabilitat sobre RTVE, i els resultats escolars són culpa dels altres.
En cada cas s’utilitza una part de la veritat per ocultar-ne una altra de decisiva.
La democràcia necessita alguna cosa més exigent que aquesta comptabilitat de conveniència: necessita que qui governa assumeixi les conseqüències del seu poder.
Vuit anys després, Sánchez no pot continuar presentant-se com un nouvingut que lluita heroicament contra unes circumstàncies que mai no aconsegueix dominar. Ha governat Espanya durant un període prou llarg perquè els seus resultats siguin també responsabilitat seva.
Governar en minoria no vol dir manca de poder. L'article 97 de la Constitució desmenteix una de les grans coartades del sanchisme. #Govern #Constitució Share on X
