El Govern que surti de les eleccions del 29 de novembre heretarà un país que ha confós drets proclamats amb drets efectius, despesa anunciada amb resultats i augment de població amb progrés. No n’hi haurà prou de substituir ministres o derogar lleis.
La pròxima legislatura necessita prioritats, terminis i indicadors. Deu reformes poden canviar el rumb si s’abandona l’hàbit de governar pensant en el titular de demà.
1. Retornar el poder als seus límits
Presentar pressupostos anuals i restaurar la fiscalització de les Corts. Els nomenaments al CGPJ, a la Fiscalia, a RTVE i als organismes tècnics necessiten criteris d’idoneïtat, no quotes. El CIS necessita garanties; la contractació pública, traçabilitat i protecció dels denunciants.
L’acord institucional s’hauria de tancar durant els primers cent dies. La democràcia exigeix controlar l’Executiu, no alliberar-ne el poder de qualsevol control. Qui no disposa de majoria ha de negociar, no reduir els contrapoders a obstacles.
2. Construir habitatges, no expectatives
El dèficit d’uns 750.000 habitatges exigeix coordinar sòl, llicències, transport, aigua i electricitat. L’Estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments han de pactar objectius i finançament.
En quatre anys caldria acostar-se als 250.000-300.000 habitatges acabats anualment, si la capacitat constructora ho permet. La protecció dels llogaters vulnerables l’ha de pagar el pressupost públic, amb garanties per als propietaris. Els anuncis no donen sostre a ningú. També és urgent revisar la regulació del lloguer pels seus efectes reals sobre l’oferta i l’accés a l’habitatge.
3. Fer de la família una prioritat pressupostària
Amb 1,10 fills per dona i un 33,8 % dels menors en risc de pobresa o exclusió, la política familiar no admet més gestos simbòlics.
Cal una prestació per fill accessible fins i tot per a les famílies que no poden aprofitar les deduccions fiscals, reforçada segons les necessitats. També cal afegir-hi mesures de conciliació, atenció a les persones dependents, habitatge i suport a la maternitat vulnerable.
Una referència de 150 euros mensuals per a vuit milions de menors costaria 14.400 milions d’euros bruts anuals: és una hipòtesi que exigeix establir prioritats. El sistema ha d’evitar que les famílies amb rendes baixes en quedin excloses pel fet de no tributar.
4. Produir millor per pagar millor
Espanya necessita empreses més grans i productives, inversió, innovació i formació professional vinculada a la feina real. Cal eliminar obstacles al creixement i revisar les subvencions segons els resultats.
El que importa és la productivitat per hora, la inversió i el salari real mitjà, no els milions concedits. Sense productivitat, les millores salarials acaben depenent massa dels decrets, la inflació o l’endeutament. Els fons europeus s’hauran d’assignar mitjançant objectius verificables.
5. Deixar més renda disponible a qui treballa i no té patrimoni
Actualitzar els mínims i els trams fiscals perquè la inflació no encareixi silenciosament els impostos. Corregir el tractament fiscal dels fills i de les cures, alleugerir selectivament la càrrega fiscal dels salaris baixos i simplificar les cotitzacions dels autònoms.
Cal mesurar la renda disponible després de pagar l’habitatge, desglossada per edat, règim de tinença de l’habitatge i composició familiar. Cal finançar les mesures revisant la despesa i els beneficis fiscals ineficaços. És essencial distingir entre l’assalariat que no té un habitatge en propietat i la llar que acumula patrimoni.
6. Salvar les pensions sense hipotecar els joves
Revalorar les pensions no exclou debatre com pagar-les. El Pacte de Toledo ha de revisar la suficiència de les pensions, l’equitat entre generacions, la jubilació flexible i l’estalvi complementari.
Amb un deute superior al 100 % del PIB el juny de 2026, tot compromís permanent requereix ingressos permanents i escenaris públics contrastables. La solidaritat no consisteix a passar la factura als joves. L’AIReF adverteix que el compliment formal de les regles no garanteix la sostenibilitat.
7. Convertir les partides socials en atenció efectiva
La sanitat, l’atenció primària, la salut mental i la dependència necessiten objectius territorials pel que fa als temps d’espera i la cobertura. Més de 853.000 persones esperaven una intervenció quirúrgica el desembre de 2025.
Cal planificar els recursos professionals, les agendes, la informació clínica i els expedients. Si una sol·licitud de dependència supera el termini legal, s’hauria d’activar una prestació provisional. Esborrar pacients no és reduir les esperes. En l’àmbit de la dependència, els expedients trigaven una mitjana de 341 dies a finals de 2025.
8. Tornar a ensenyar
PISA exigeix recuperar la comprensió lectora, les matemàtiques i l’autoritat docent. Les avaluacions comparables, les tutories intensives i la transparència sobre l’absentisme i l’aprenentatge real han de substituir la complaença amb les taxes d’aprovats.
Llibertat d’elecció i estàndards comuns per a l’escola pública i la concertada. Aprovar més alumnes no significa necessàriament que aprenguin més. També cal auditar les exclusions d’estudiants de les proves internacionals.
9. Ordenar la immigració per integrar de debò
El saldo migratori del 2024 va superar les 626.000 persones. Cal planificar les entrades laborals segons les vacants i la capacitat territorial, amb mesures d’aprenentatge de la llengua i d’integració, un sistema d’asil eficaç, garanties i control fronterer.
També cal finançar els municipis receptors. La manca de previsió destrueix beneficis i desborda els serveis. Ceuta ha demostrat, a més, la necessitat de protocols fronterers i d’una coordinació verificable.
10. Fer funcionar les infraestructures
Rodalies i Cercanías necessiten un manteniment adequat i una puntualitat mesurada a partir dels trens que realment circulen. La transició energètica exigeix xarxes, emmagatzematge, control del sistema i connexions per als nous habitatges i les indústries.
L’aigua, les emergències, la ciberseguretat i la protecció civil requereixen inventaris de riscos, protocols de comandament i simulacres. En cent dies, una auditoria de riscos; en sis mesos, inversions prioritzades segons les necessitats. L’apagada del 2025 obliga a no confondre més generació amb seguretat elèctrica.
Reformes sí, però amb els comptes clars
Prometre alhora habitatge, ajuts familiars, millors serveis, menys impostos i menys deute sense un quadre financer seria repetir exactament el vici que es pretén corregir.
Hisenda ha de publicar els costos bruts i nets, el finançament i el calendari; l’AIReF n’ha d’avaluar el compliment. Prioritats pressupostàries: família, habitatge, serveis essencials i productivitat. Caldrà retirar els programes fallits, no repetir-los per orgull partidista.
Espanya no necessita una altra fàbrica d’anuncis: necessita un Govern que converteixi les prioritats en fets i rendeixi comptes dels seus fracassos.
Deu reformes per a Espanya després del 29-N: independència institucional, vivenda, família, productivitat, fiscalitat, pensions, sanitat, educació, immigració i infraestructures. #Eleccions2026 #Espanya Share on X
Loading ...
