Ja tenim eleccions a la vista i sembla que, una vegada més, el suport a les famílies quedarà relegat a un segon o tercer pla. Que Espanya estigui entre els països de la UE amb més pobresa infantil i entre els que menys inverteixen en polítiques familiars en termes de PIB no sembla motiu suficient per convertir aquesta qüestió en una prioritat.
En aquest context, l’INE ha publicat l’avanç de l’Enquesta de Fecunditat, que no s’actualitzava des del 2018 i que recull quants fills desitgen tenir les dones i quants en tenen realment. El titular que més ha circulat destaca que el 15,5 % de les dones no vol tenir fills, davant del 12,3 % de fa set anys. La dada és certa i mereix atenció, però representa només una petita part de la història.
El que és rellevant per a les polítiques públiques és una altra cosa. El 69 % de les dones d’entre 18 i 55 anys desitja tenir almenys dos fills, i un 24,3 % en vol tenir tres o més. Entre els homes, les preferències són molt similars. Mentrestant, la fecunditat real a Espanya se situa en 1,10 fills per dona, segons l’última dada definitiva de l’INE. A més, el 34,8 % de les dones que han estat mares reconeix haver tingut menys fills dels que desitjava.
La majoria de la població continua volent una família amb dos fills o més. El que falla és el camí entre aquest desig i la realitat.
L’enquesta pregunta a les mares que han tingut menys fills dels desitjats per què no han assolit el nombre que volien. Entre les més joves, la resposta més freqüent és que encara esperen tenir més fills. A partir dels 35 anys, però, el motiu canvia: les raons laborals i les dificultats per conciliar la vida laboral i familiar passen a ocupar el primer lloc, amb un 29,2 % entre les dones de 35 a 39 anys i un 34,4 % entre les de 40 a 44. Les raons econòmiques representen entre l’11 % i el 16 % en tots els grups d’edat. Els homes assenyalen obstacles similars. Entre els que han tingut menys fills dels desitjats, el 38,3 % ho atribueix a la situació econòmica o a motius laborals i de conciliació.
A partir dels 40 anys, els problemes de salut adquireixen un pes considerable: els esmenta gairebé una de cada quatre dones. És la conseqüència d’haver hagut d’esperar. Primer no es va poder per la feina o per manca de diners; més endavant, l’edat pot fer que ja no sigui possible. El 9,6 % de les dones d’entre 40 i 44 anys ha recorregut a un tractament de reproducció assistida.
Davant de xifres com aquestes, el debat espanyol acostuma a oferir dues respostes.
Una sosté que tenir fills és una decisió privada, com qualsevol altra, i que cadascú n’ha d’assumir els costos. L’altra entén que l’Estat ha de tenir l’última paraula sobre la criança, com va deixar entreveure l’exministra d’Educació Isabel Celaá, avui ambaixadora davant la Santa Seu, quan va afirmar que «no podem pensar de cap manera que els fills pertanyen als pares».
La tradició democratacristiana de la qual bec parteix d’una premissa diferent. La família és la primera comunitat en què viu una persona i és anterior a l’Estat. D’ella depèn bona part del que després anomenem societat: qui té cura de qui, qui educa i qui sosté els altres. Per això, els fills són un bé per a tothom, no només per als seus pares.
D’aquí se’n deriva un paper molt concret per als poders públics, que el principi de subsidiarietat descriu bé. A l’Estat no li correspon substituir les famílies ni dir-los com han de viure, sinó crear les condicions perquè puguin tirar endavant els seus propis projectes. I l’enquesta mostra que avui una de cada tres mares es queda per sota del que s’havia proposat.
El més útil de l’enquesta és que les famílies ja han expressat què necessiten.
La mesura més sol·licitada per les dones és l’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat (22,7 %). La segona, que entre els homes ocupa el primer lloc, és una assignació per fill a càrrec fins als 18 anys (13,4 %, gairebé tres punts més que el 2018). La tercera és disposar de més escoles bressol assequibles i de qualitat per a infants de 0 a 3 anys, una demanda que ha crescut un 65,8 %.
Considerades en conjunt, les tres peticions apunten en la mateixa direcció: temps per estar amb els fills, diners per criar-los i suport per poder treballar. Una política familiar seriosa hauria d’oferir les tres coses i permetre que cada família les combini a la seva manera.
Ningú no proposa empènyer a tenir fills qui no en vol. Una societat pot respectar totes les decisions personals i, alhora, reconèixer que els fills són un bé comú i actuar en conseqüència. El que no pot fer és continuar anomenant llibertat una situació en què una de cada tres mares té menys fills dels que volia, mentre el país s’endinsa encara més en el seu col·lapse demogràfic.
Els fills que volem i no tenim també parlen de com està organitzada la nostra societat. La natalitat no es recupera amb discursos, sinó amb temps, conciliació i suport real a les famílies. Share on X
