En democràcia no n’hi ha prou amb comptar els vots. Abans cal resoldre una pregunta: qui està legitimat per decidir el govern que regirà la vida dels altres?
La controvèrsia sobre l’anomenada llei de nets no enfronta els qui defensen drets amb els qui volen prendre’ls. Enfronta dues legitimitats: la del ciutadà que reclama votar i la d’una comunitat política que exigeix que la seva voluntat no sigui alterada per una ampliació administrativa de fonament dubtós.
Una instrucció que va més enllà de la llei
La disposició addicional vuitena de la Llei de memòria democràtica de 2022 volia reparar, entre altres supòsits, la pèrdua de nacionalitat vinculada a l’exili de pares i avis espanyols. Era una raó concreta: persecució política o ideològica, per creences o per orientació i identitat sexual.
Però la Instrucció de Justícia del 25 d’octubre de 2022 va fer una cosa força diferent. Va interpretar que podien optar a la nacionalitat els descendents d’espanyols d’origen, fins i tot sense acreditar l’exili, i, a més, va presumir que tots els espanyols que havien sortit del país entre el 18 de juliol de 1936 i el 31 de desembre de 1955 eren exiliats.
Vint anys convertits en prova d’una causa. És perfectament possible que algú emigrés el 1948 per necessitat econòmica, feina o raons familiars, sense haver patit cap persecució. L’èxode econòmic mereix respecte; no autoritza l’Administració a confondre’l amb l’exili polític. Tampoc una instrucció pot ampliar sense límits allò que han aprovat les Corts. Aquesta és la qüestió jurídica, encara no resolta definitivament, que es pretén amagar sota la paraula «drets».
Les magnituds obliguen a prendre-s’ho seriosament. Segons les dades oficials, fins al 31 de maig de 2026 s’havien presentat 1.225.188 sol·licituds, s’havien aprovat 571.761 expedients i s’havien practicat 333.696 inscripcions consulars. No són xifres intercanviables. L’INE comptabilitza, per a les eleccions del 29 de novembre, 2.769.645 electors residents a l’estranger, uns 440.000 més que el 2023. Tampoc no es pot atribuir a tots la llei de nets.
Dues legitimitats enfrontades
El Tribunal Suprem ha mantingut la suspensió cautelar dels efectes electorals de determinades inscripcions, amb 163.020 persones identificades com a potencialment afectades. No n’ha anul·lat la nacionalitat ni ha declarat fraudulents els seus expedients. Cal afirmar-ho sense embuts: entre aquestes persones hi pot haver autèntics descendents d’exiliats, perjudicats injustament. Però també és important que l’Administració no hagi proporcionat a temps una classificació fiable que permeti distingir els diferents supòsits.
L’argument segons el qual ningú no ha demostrat que aquests vots alteraran el resultat confon prevenció amb endevinació. No exigim demostrar que un conductor patirà un accident per fixar límits de velocitat. Ho fem perquè el risc existeix i les seves conseqüències poden ser irreparables. Una elecció tampoc no admet marxa enrere amb facilitat un cop constituïdes les Corts i format un govern. Prevenir un dany no exigeix demostrar primer que ja s’ha produït.
Aquí xoquen dues legitimitats. Impedir votar a un ciutadà que té un dret reconegut és greu. Però permetre que una ampliació qüestionada del cens influeixi en la formació del poder polític pot perjudicar milions de ciutadans, les vides, els impostos, els serveis i les llibertats dels quals dependran del govern elegit. En la decisió cautelar ha de prevaldre la protecció de la integritat del cos electoral, amb una obligació inseparable: obrir vies reals, ràpides i individuals perquè qui acrediti el seu dret el pugui exercir. Suspendre indiscriminadament i sense oferir cap solució tampoc no és una solució acceptable.
Europa distingeix entre nacionalitat i vot
És antidemocràtic distingir entre nacionalitat i sufragi? No. Alemanya exigeix als seus nacionals residents a l’estranger haver viscut tres mesos al país després de complir catorze anys, dins dels darrers vint-i-cinc, o acreditar un coneixement directe i una afectació per la política alemanya. Irlanda vincula ordinàriament el vot parlamentari a la residència. El Regne Unit, fins i tot després de la reforma de 2024, exigeix haver residit al seu territori o haver-hi estat inscrit. França i Itàlia segueixen models més oberts.
El Tribunal Europeu de Drets Humans, en el cas Shindler contra el Regne Unit (2013), va admetre límits proporcionats al sufragi exterior. No existeix cap dogma democràtic europeu que obligui a confondre passaport i participació electoral. Espanya, això sí, reconeix constitucionalment el sufragi exterior a l’article 68.5: qualsevol reforma estructural ha de respectar-lo i debatre’s amb rigor.
Els altres exiliats: els qui van fugir d’ETA
Hi ha, a més, una paradoxa espanyola particularment amarga. Els bascos que van abandonar Euskadi per les amenaces o per por d’ETA i van fixar la seva residència en una altra comunitat van perdre, en general, la possibilitat de votar a les eleccions autonòmiques i municipals de la seva terra. El 2012, un estudi jurídic promogut pel Ministeri de l’Interior va considerar constitucional reconèixer-los aquest dret; la reforma no va prosperar.
Mentrestant, pot votar en unes eleccions autonòmiques basques un espanyol resident a l’estranger que mai no hi hagi viscut, si compleix els requisits d’arrelament electoral familiar. Costa trobar una expressió més crua de la nostra incoherència.
Reparar les injustícies de l’exili és un deure. Fabricar una equivalència entre genealogia, exili i legitimitat electoral no ho és. El govern no té dret a ampliar per mitjà d’una instrucció allò que correspon decidir al legislador. I una democràcia que exigeix netedat a l’hora de comptar els vots també n’ha d’exigir a l’hora de determinar qui els pot dipositar.
Una instrucció de Justícia presumeix exiliats als que van emigrar entre el 1936 i el 1955. Però emigració econòmica i exili polític no són el mateix. Una instrucció pot ampliar l'abast d'una llei? #LleiDeNets Share on X
Loading ...
