Ceuta i Melilla. El «Camp dels sants» i la impotència del Govern

Al delta del Ganges, una multitud de desenes de milers de persones puja a uns vaixells vells i posa rumb a Europa. Les cobertes s’omplen de famílies. La flota travessa oceans, voreja l’Àfrica i s’acosta al Mediterrani. Hi ha temps per veure-la arribar, discutir-ne les conseqüències i preparar una resposta. Les notícies del viatge ocupen els mitjans. Mentrestant, els governs ajornen la decisió que cada jornada de navegació fa més urgent.

A França, una part de les elits converteix l’arribada anunciada en una causa moral. Al sud, els habitants comencen a fugir. El president mobilitza tropes i s’adreça al país, però acaba deixant l’actuació dels soldats a la seva consciència. Molts abandonen les posicions. La cadena de comandament es desfà abans del desembarcament. Quan els vaixells arriben a la costa, l’Estat conserva els seus símbols, però ha perdut la voluntat efectiva d’imposar les seves decisions.

És la trama d’El camp dels sants, argument de la novel·la que Jean Raspail va publicar el 1973.

El relat porta aquella fallida fins a l’enfonsament de l’ordre polític. La seva força narrativa rau en el temps perdut: tothom veu acostar-se el desenllaç i ningú no assumeix la responsabilitat d’evitar-lo. L’autor construeix una distopia extrema, però la pregunta que planteja és concreta: què passa quan una multitud civil desborda un Estat que no sap com reaccionar?

Ceuta obliga Espanya a respondre. La incapacitat del Govern per prevenir l’entrada massiva i actuar amb eficàcia ha quedat exposada. Els avisos previs del CNI existien i havien circulat entre organismes responsables. El problema va ser transformar aquella informació en decisions suficients. Després, el desbordament va convertir l’acció governamental en una administració d’emergències. El Govern va perdre la iniciativa abans de l’entrada i va continuar depenent dels esdeveniments un cop produïda. 

Prevenir significa disposar d’escenaris, mitjans i ordres abans que la frontera cedeixi. Actuar significa recuperar-ne el control amb recursos propis. El Govern ha fracassat en la primera exigència i no ha demostrat autonomia en la segona. Sánchez ha reconegut que els retorns massius haurien estat impossibles sense la col·laboració marroquina. Aquesta admissió descriu una feblesa estratègica: Espanya necessita la cooperació de Rabat per resoldre una crisi produïda a la seva pròpia frontera. Declaracions de Sánchez.

La segona fallida afecta l’adequació de la legislació. El dret d’estrangeria funciona essencialment a través de decisions individuals: identificar, escoltar, comprovar, tramitar i resoldre. La tramitació ordinària comporta expedients, terminis i obligacions. Aquesta arquitectura pot ordenar fluxos que l’Administració és capaç d’assumir. Davant una irrupció simultània massiva que supera tota capacitat disponible, el mecanisme deixa d’oferir una resposta a temps. El desfasament entre la velocitat de l’entrada i la de la decisió administrativa esdevé decisiu.

Les normes preveuen rebutjos fronterers i mecanismes per afrontar contingències migratòries. La seva existència, però, no resol per si sola la qüestió de la sobirania davant grans masses. Un sistema capaç de distribuir persones després del desbordament pot continuar sent incapaç d’impedir-lo. La disposició especial per a Ceuta i Melilla vincula el rebuig a la superació d’elements de contenció fronterera. Fins i tot la forma física de travessar el límit condiciona el procediment aplicable. Llei d’estrangeria.

La legislació vigent no està prou adaptada a aquesta mena de crisi. Si obliga a una successió d’actuacions que esdevé impracticable davant la magnitud del problema, deixa l’Estat sense una resposta operativa suficient. Correspon al Govern proposar les reformes necessàries i dotar-lo dels mitjans que facin efectiu el control, preservant les garanties exigibles. Acceptar que el sistema col·lapsi cada vegada que la massa supera un cert volum equival a reconèixer que la frontera només funciona amb el permís de qui és a l’altra banda.

Espanya ja té un precedent que hauria d’impedir qualsevol ingenuïtat: el Sàhara. El 6 de novembre de 1975, Hassan II va posar en marxa una mobilització civil cap al territori administrat per Espanya. La Marxa Verda exhibia banderes i exemplars de l’Alcorà. Al darrere hi havia una direcció estatal, una operació logística i pressió militar. Franco agonitzava i el poder espanyol vacil·lava. El 14 de novembre, els acords de Madrid van preparar la retirada espanyola i una administració amb el Marroc i Mauritània. Marxa Verda, acords de Madrid.

El Sàhara era un territori pendent de descolonització; Ceuta i Melilla són ciutats espanyoles. La diferència jurídica és fonamental. El precedent estratègic també: un govern marroquí va utilitzar una multitud civil per alterar la relació de forces i precipitar una cessió política. El Consell de Seguretat va deplorar la marxa i en va reclamar la retirada. Aquella resolució no va impedir el desenllaç. La capacitat militar espanyola tampoc no es va convertir en una decisió política que el frenés. Llei sobre el Sàhara, Resolució 380.

La lliçó és clara. Per condicionar un territori pot ser suficient fer-ne insostenible el govern, desbordar-ne els serveis i obligar l’Estat a negociar reiteradament la normalitat. Aquesta és la vulnerabilitat que avui exposen Ceuta i Melilla. Si Madrid només pot mantenir-ne l’estabilitat quan Rabat ho facilita, el Marroc disposa d’un poder de pressió sobre el futur de totes dues ciutats. No cal atribuir-li l’organització de cada entrada per reconèixer aquesta dependència.

Si persisteixen la impotència governamental i la insuficiència de la resposta jurídica, Ceuta i Melilla quedaran abocades, a termini, a dependre d’una manera o altra del Marroc. La subordinació pot avançar molt abans que canviï cap bandera.

Raspail ho va convertir en una trama: el poder veu arribar la crisi, discuteix i acaba cedint. El Sàhara va demostrar que Espanya també podia viure aquest desenllaç. Repetir-lo seria una derrota anunciada.