Divorci Catalunya-Europa?

Si analitzem l’evolució de l’europeisme a casa nostra al llarg de les darreres dècades, veurem com s’ha anat produint  un  distanciament entre Catalunya i Europa (Unió Europea) , que alguns  han arribat a qualificar fins i tot  de divorci .

Durant la dictadura franquista, el procés d’integració europea  es veia llunyà,  amb gran admiració, com  un somni gairebé inabastable. Un famós poema d’Espriu ho expressava molt bé així :  “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria allunyar-me’n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç !…Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort !“. Europa també es veia com un trampolí per aconseguir la democràcia. L’Ambaixador Ullastres, d’arrels familiars catalanes, va aconseguir un excel·lent acord comercial Espanya-CEE (Comunitat Econòmica Europea) l’any 1970, però no va poder anar més enllà perquè un regim dictatorial no podia ser acceptat pel procés d’integració europea.

L’arribada de la democràcia amb la Constitució de 1978 va despertar grans esperances. Per fi el somni europeu semblava abastable. La Catalunya autonòmica, presidida per Jordi Pujol, que s’autodeclarava “patriota europeu“, va anar de seguida per feina. El 20 de juliol de 1982, per Decret de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, es va crear el Patronat Català Pro Europa, un consorci públic-privat que tenia per missió la preparació de Catalunya de cara a la propera entrada d’Espanya a la Comunitat Europea, que acabaria produint-se efectivament l’any 1986 .  Aquella preparació suposava un ventall d’activitats de  formació, informació i sensibilització europeista.  El President del Patronat era el President Pujol, el Secretari  General era el diputat  Gasòliba i l’autor d’aquest blog fou anomenat  el seu primer Director.

El Patronat venia a ser la joia de la corona d’una colla d’iniciatives europeistes relacionades amb les seves atribucions fundacionals  , com l’elaboració d’un Llibre Blanc Catalunya-Europa, la creació d’una Comissió de Seguiment Estat-Generalitat sobre les negociacions d’adhesió a la Comunitat Europea , la realització a Barcelona dels  Cursos sobre les Comunitats Europees de l’Escola Diplomàtica o l’obertura a Brussel·les de la primera delegació d’una Comunitat Autònoma davant de les institucions comunitàries europees. Es vivien dies d’euroentusiasme a Catalunya. Tal com va declarar el President Pujol en un discurs pronunciat a Aquisgrà l’any 1985, “ Catalunya ha volgut avançar-se i venir a la capital de Carlemany  per refermar la seva voluntat de contribuir a la construcció europea “.

Malgrat una  trajectòria  àmpliament reconeguda , a l’any 2007, quan el Patronat complia el seu vint-i-cinquè aniversari i jo mateix  feia deu anys que havia deixat el Patronat per treballar a la Comissió Europea, el govern de la Generalitat presidit per José Montilla, de la mà del Conseller Carod Rovira, va decidir  substituir-lo pel Patronat Catalunya Món.

Cinc anys més tard, quan el “ procés “ començava a caminar, el Patronat Catalunya Món  va se transformat ,a la vegada , en Diplocat o Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya. A les primeres manifestacions independentistes catalanes, les pancartes  llençaven al vent el missatge d’una Catalunya com un nou Estat europeu desvinculat d’Espanya. No es feia cas de la posició de les institucions europees –Parlament, Comissió i Consell–  quan deien que una Catalunya independitzada d’Espanya sortiria automàticament de la Unió Europea i hauria de posar-se a la cua per sol·licitar l’ entrada ,  que seria  probablement vetada per  Espanya i per altres Estats membres de la UE.

Alguns recordem amb nostàlgia els  moments  d’europeisme viscuts durant els primers anys del Patronat, simbolitzats per dues paraules – Pro Europa – que he volgut precisament que donessin  títol a aquest blog. Val a dir que potser tenen  més significat avui que ahir, car  ¿ qui no era ahir Pro Europa a casa nostra ? Avui, en canvi, les coses són diferents.  S’ha produït un refredament de l’europeisme, que ha significat una deriva cap a l’eurocrítica,  primer,  i cap a l’euroescepticisme o fins i tot cap a la eurofòbia, després. D’aquí que alguns parlin de “divorci Catalunya-Europa“, que atribueixen fonamentalment a la manca de recolzament de les institucions europees al  “procés “.

En temps del Patronat Català  Pro Europa , el projecte nacional de Catalunya i el projecte europeu eren projectes complementaris, com dues cares d’una mateixa moneda. Les tres parts implicades hi guanyaven: Catalunya, Espanya i Europa.  Ara, segons com fem les coses, hi poden sortir perdent totes tres. El “procés“ i el projecte europeu  semblen haver entrat darrerament  en una via de col·lisió. Hauríem de ser capaços de reconciliar-los. Catalunya és europeista de nissaga, els nostres orígens són carolingis. Els catalans ens considerem, amb raó,  molt europeistes.  Pensem que el  nostre futur és Europa i crec que no anem errats .  No oblidem que  la Unió Europea és l’únic projecte col·lectiu existent- tot i que inacabat i millorable- que pot permetre a Europa un futur al món. L’alternativa és la irrellevància. Europa és  el camí on Catalunya i Espanya poden retrobar un projecte de futur compartit. No és anecdòtic que el lema de la Unió Europea sigui “units en la diversitat“.

Crec que a Catalunya ens cal fer el camí de retorn a Europa, deixar d’utilitzar-la per concentrar-nos en la tasca de reformar-la i acabar de construir-la. Només amb aquest esperit podrem retrobar la senda perduda i continuar endavant, amb fermesa i determinació, el  camí que ens espera. En seguirem parlant.