La crisi de Ceuta va començar com una agressió a la integritat territorial d’Espanya. Així ho va definir el president Sánchez. Aviat es va convertir en una crisi migratòria de grans proporcions. Ara ha culminat la seva transformació: ja és una catàstrofe humanitària provocada per la manca de previsió i la incapacitat de gestió del Govern espanyol.
És una catàstrofe per a la major part de la població de Ceuta. La seva vida ha estat alterada de manera greu. Els carrers, els serveis públics, l’assistència sanitària i la seguretat han quedat sotmesos a una pressió que una ciutat de 80.000 habitants no pot suportar tota sola.
També és una catàstrofe per als qui hi han entrat.
Ho és per als menors que hi van emigrar i ara viuen en condicions deplorables. Els falten atenció sanitària, alimentació digna i seguretat personal. Ho és per als immigrants adults i, sobretot, per als subsaharians. Difícilment podran ser retornats al Marroc. Molts viuen sense higiene, sense prou menjar, sense aigua i fins i tot sense un lloc on satisfer les necessitats més elementals.
El Govern espanyol ha deixat passar els dies. No ha actuat. Ha ofert paraules, que són el refugi habitual dels incapaços. La crisi va començar el 30 de juliol. No va ser fins al 17 d’agost que va anunciar mesures per habilitar 1.500 places. Són només una fracció del nombre real de persones que necessiten allotjament, aliments i assistència.
Mentrestant, el president del Govern ha desaparegut. És de vacances.
Els militars, els guàrdies civils i els policies nacionals han vist cancel·lades o restringides les seves vacances. Són professionals. Tenen un deure. Cobren per complir-lo. Però el primer servidor de l’Estat, l’home que ocupa el càrrec de més responsabilitat i gaudeix d’unes condicions de vida incomparables amb les de tots ells, no ha reduït ni un sol dia el seu descans en una magnífica residència de titularitat estatal.
És un fet literalment escandalós.
En un país amb unes mínimes exigències morals i professionals, un governant que actués així ja hauria estat expulsat del càrrec, malgrat totes les resistències que pogués oposar.
Però encara hi ha més.
Com que la crisi humanitària és evident, els dies passen i res no es resol, el Govern espanyol ha buscat una excusa. Ha intentat carregar la responsabilitat sobre la Ciutat Autònoma de Ceuta. Diu que té competències en sanitat, en protecció de menors i en altres àmbits, i que no les exerceix o no ho fa prou bé.
El que no diu el Govern, ni tampoc els qui critiquen interessadament l’executiu autonòmic, és una cosa molt senzilla: aquestes competències estan dimensionades i finançades d’acord amb la població habitual de Ceuta.
I el que ha caigut sobre Ceuta no és una variació estadística. És una allau.
Durant dos o tres dies, la població que necessitava atenció va créixer de manera brutal. Després, durant setmanes, la ciutat ha hagut d’assumir de cop un volum de persones necessitades equivalent, aproximadament, al deu per cent de la seva població.
Cap autonomia pot afrontar tota sola una situació així. Encara menys una ciutat de 80.000 habitants. No té els recursos materials. Tampoc no té capacitat financera per improvisar-los.
Per això existeix l’Estat.
L’Estat sí que disposa dels mitjans necessaris. Però el seu Govern ha desertat. Ho ha fet, en part, perquè som a l’agost. Però també per altres raons més difícils d’explicar. Raons relacionades amb l’estranya actitud del Govern de Sánchez davant del Regne del Marroc.
Sobre aquesta relació plana una ombra que Pedro Sánchez difícilment es podrà treure mai del damunt: l’enigma del possible espionatge dels seus telèfons i dels d’altres ministres per part dels serveis d’informació marroquins.
No sabem què va passar. No sabem què van obtenir. No sabem què coneixen. Però sí que podem veure les conseqüències polítiques d’una feblesa que mai no ha estat explicada.
Sigui com sigui, Europa i Espanya no poden continuar mirant cap a una altra banda. Cap consciència humanitària ho pot fer. Ceuta viu una crisi immensa. La pateixen els seus habitants, els menors desemparats i els immigrants abandonats a la seva sort.
Quan aquesta crisi acabi, si és que acaba, deixarà una ferida profunda. I trigarà molt de temps a tancar-se.
Militars, guàrdies civils i policies han vist restringides les vacances. El president del Govern, no. El primer servidor de l’Estat continua descansant mentre Ceuta viu una emergència. És escandalós. #PedroSánchez #Ceuta Share on X
