Ceuta no ha patit una crisi migratòria més. Ha sofert una ruptura massiva de la frontera, amb unes 50.000 entrades, segons el Ministeri de l’Interior —fins a 60.000, segons les autoritats locals—, almenys 72 morts i més d’un miler de ferits. Que gran part dels arribats hagin tornat al Marroc no esborra el desastre. Al contrari: confirma fins a quin punt la frontera va quedar a mercè dels esdeveniments. Aquesta catàstrofe no és un llamp caigut en un cel serè. És la culminació de deu negligències polítiques.
1. No tenir una política immigratòria
Aquesta és la fallida principal. Espanya ha permès durant anys que centenars de milers de persones entressin irregularment, visquessin i treballessin en una precarietat legal intolerable i esperessin la següent regularització. La del 2026, prevista per a prop de mig milió de persones, gairebé ha doblat el nombre de sol·licituds i torna a tancar el cercle viciós: entrada irregular, economia submergida, arrelament de fet i regularització posterior. Sense fronteres efectives, vies legals definides, retorns practicables i una integració exigent, no hi ha política: només administració del desordre.
2. Trencar la unitat europea
Abans l’ovella negra era l’Hongria d’Orban; avui, des de l’extrem contrari, Sánchez obté un resultat semblant: actua al marge del corrent europeu i en debilita la unitat. Amb un agreujant: Espanya té prop de 49 milions d’habitants i és una gran frontera exterior de la Unió Europea. Els errors espanyols repercuteixen sobre tot l’espai europeu.
3. Regularitzar sense consens
Una decisió d’aquest abast s’ha tramitat per decret, sense votació al Congrés, sense debat al Senat, sense acord amb l’oposició i sense una concertació prèvia suficient amb la Comissió Europea i els estats membres. Governar en solitari i reclamar després solidaritat és una contradicció. Sánchez recull ara a Europa bona part del que abans hi havia sembrat.
4. Ignorar els avisos
Durant els dies previs havien augmentat les arribades nedant; Ceuta advertia del col·lapse; les xarxes difonien la falsa idea que la frontera marítima havia quedat oberta, i en una setmana ja hi havien entrat unes 1.500 persones. El Govern ha admès que no va preveure l’allau i que els incendis havien concentrat la seva atenció. Això no és una excusa, sinó una confessió sobre les limitacions de les seves capacitats. On eren els ministeris de Migracions i de Política Territorial mentre Ceuta demanava auxili?
5. Reaccionar tard davant la sentència del Suprem
El 8 de juliol es va conèixer que no es podia aplicar el rebuig immediat als qui intentessin entrar nedant si no havien superat un element físic de contenció. La mateixa resolució indicava que una barrera marítima podia canviar aquesta situació. Si el Govern atribueix a la sentència una part de l’efecte crida, per què no va instal·lar aleshores el cordó flotant que ara ha desplegat en vint-i-quatre hores? Va conèixer el risc, però no en va extreure les conseqüències.
6. Desatendre les primeres peticions d’auxili
Quan el president de Ceuta va reclamar l’emergència nacional i un comandament únic, Interior va respondre que la legislació de protecció civil no preveu aquesta figura per a una crisi migratòria. Jurídicament podia ser cert; políticament era una resposta pobra. Davant una ciutat desbordada, el deure del Govern no era recitar els límits de la llei, sinó trobar immediatament l’instrument adequat.
7. Enviar els recursos després del col·lapse
Les directrius sobre l’actuació policial, la participació de l’Exèrcit i l’enviament de reforços van arribar quan la frontera ja havia estat superada. Madrid va reaccionar; no es va anticipar. En seguretat nacional, aquesta diferència ho és gairebé tot.
8. Exhibir manca d’autoritat davant el Marroc
És inversemblant que desenes de milers de persones es mobilitzessin en tan poc temps sense una fallida colossal del sistema de seguretat marroquí. Hi va haver, com a mínim, una passivitat inicial gravíssima; correspon investigar si també hi va haver una instrumentalització activa. La cooperació posterior en els retorns no anul·la la pregunta essencial: com va poder quedar oberta la frontera d’un Estat caracteritzat pel control exhaustiu de la població? Els elogis precipitats de Sánchez i Marlaska a Rabat faciliten que l’episodi es repeteixi. Per què té tanta por Sánchez del Marroc?
9. Consumir el crèdit europeu d’Espanya
Dinamarca, amb un govern socialdemòcrata, va arribar a plantejar que s’estudiés la suspensió d’Espanya de l’espai Schengen; Itàlia va restablir controls temporals, i vint-i-dos governs van exigir una resposta comuna urgent. La carta no era formalment una moció de censura, però políticament s’hi assemblava prou. Mai l’aïllament espanyol en política migratòria no havia estat tan visible.
10. No convertir l’agressió fronterera en una causa europea
Polònia va respondre amb fermesa a la instrumentalització migratòria de Bielorússia i després va obtenir la solidaritat de la Unió Europea. Espanya ha fet el contrari: ha minimitzat la responsabilitat marroquina, ha mantingut la ficció d’una cooperació impecable i només ha sabut criticar Europa quan el desastre ja s’havia consumat. Hauria d’haver denunciat des del primer moment una possible operació de pressió híbrida i reclamat una resposta europea davant Rabat.
Al fons de tot hi ha una evidència geopolítica humiliant. Espanya és una potència mitjana situada en un dels punts més estratègics del planeta, però no sap convertir la seva geografia en poder ni la seva pertinença a la Unió Europea en una protecció efectiva. Té Ceuta, Melilla i la riba nord de l’Estret, però continua sense dominar políticament el seu propi espai d’influència. Ceuta no és només un escàndol migratori. És el retrat d’un Estat que arriba tard, improvisa malament i confon la prudència amb la feblesa.
Què ha passat realment a la crisi de Ceuta? Una anàlisi de les deu decisions del Govern de Sánchez que han afeblit la política migratòria espanyola i han deixat Espanya més aïllada a Europa. #Ceuta #Fronteres #Immigració Share on X
