Per què Sánchez té tanta por del Marroc? La raó no és militar

El que va succeir a Ceuta, amb una veritable invasió de 20.000 persones procedents del Marroc davant la més absoluta passivitat de la Gendarmeria marroquina, i la lentitud i vacil·lació de la resposta espanyola —malgrat les desesperades demandes d’intervenció del Govern de Ceuta, de la Creu Roja i de les ONG que atenen els immigrants, absolutament desbordades—, no va obtenir una resposta efectiva fins a la tarda del tercer dia, amb uns efectes pràctics que encara estan per veure.

Perquè ja no es tracta només d’un problema de saturació del centre d’acollida de menors. En tres dies, Ceuta ha rebut l’equivalent al 20 % de la seva població. És com si a Barcelona haguessin entrat de cop entre 160.000 i 170.000 persones, amb l’agreujant que Ceuta és un enclavament aïllat.

És evident que el problema tot just comença, perquè és molt improbable que la majoria d’aquestes 20.000 persones siguin retornades al Marroc.

El resultat qüestiona la capacitat de Pedro Sánchez per gestionar situacions crítiques, la política exterior espanyola envers el Marroc i el funcionament dels serveis d’informació de l’Estat. També deixa la seva posició dins de la Unió Europea fortament deteriorada i més aïllada, en un procés que ja venia d’abans.

També posa en qüestió la qualitat de la legislació espanyola, perquè impedeix que una allau immigratòria constitueixi, per si sola, una causa suficient per declarar l’estat d’alarma i perquè no regula amb prou precisió en quins supòsits es poden efectuar devolucions en calent.

Aquest és l’origen de la sentència del Tribunal Suprem sobre la impossibilitat d’aplicar-les quan les arribades es produeixen per mar: una qüestió tècnica amb una enorme repercussió política que el Govern va ignorar quan, en primera instància, un jutge ja havia resolt allò que ara ha confirmat el Suprem: que no és possible expulsar immediatament aquestes persones i que cada cas requereix un tractament individualitzat, d’acord amb la legislació vigent.

No és la primera vegada que la legislació espanyola evidencia una baixa qualitat tècnica. Només cal recordar la llei del «només sí és sí», que va acabar produint, almenys parcialment, efectes contraris als objectius que perseguia.

Però, per què la reacció espanyola ha estat tan tardana i prudent?

I per què, en lloc d’exigir una actuació policial immediata per part del Marroc, el Govern insisteix a celebrar la col·laboració entre tots dos països?

Què té el Marroc que provoca tanta cautela per part de l’executiu espanyol?

La resposta més immediata podria ser la seva força militar. Però és realment així?

La comparació entre les capacitats militars d’Espanya i del Marroc, elaborada amb l’ajuda de la intel·ligència artificial i referida a la situació del 30 de juliol de 2026, no apunta en aquesta direcció.

La conclusió principal és clara:

Espanya conserva una superioritat militar global considerable, especialment en força aèria, Armada, comandament i control, logística, tecnologia i indústria. El Marroc, tanmateix, disposa de més personal, pot concentrar forces amb rapidesa a l’entorn de Ceuta i Melilla i està adquirint capacitats en què Espanya presenta mancances importants: drons armats, municions rondadores i artilleria de coets de llarg abast.

Cal, però, una precisió. L’inventari nominal no equival necessàriament al material realment disponible. A més, les autoritzacions de venda aprovades pels Estats Units indiquen quantitats màximes, però no garanteixen que tot el material hagi estat lliurat ni que sigui plenament operatiu.

Segons el SIPRI, Espanya va gastar 40.200 milions de dòlars en defensa l’any 2025, davant dels 6.300 milions del Marroc. Aquesta és la diferència estructural més rellevant, ja que permet a Espanya mantenir forces més complexes, disposar d’una indústria pròpia i sostenir operacions militars durant períodes prolongats.

En conjunt, Espanya manté un avantatge especialment clar en:

• Superioritat aèria.
• Guerra naval i submarina.
• Capacitat de projecció amfíbia.
• Comandament, intel·ligència i comunicacions.
• Logística i indústria de defensa.
• Capacitat per sostenir un conflicte prolongat.

El Marroc, però, podria obtenir un avantatge inicial localitzat a l’entorn de Ceuta o Melilla gràcies a la proximitat geogràfica, al major nombre de tropes, als drons, a l’artilleria i, quan estiguin plenament operatius, als seus sistemes de foc de llarg abast. No podria derrotar fàcilment el conjunt de les Forces Armades espanyoles, però sí causar danys importants i intentar consolidar un fet consumat si la reacció espanyola fos lenta.

En qualsevol cas, un conflicte real difícilment seria estrictament bilateral. Espanya forma part de l’OTAN i de la Unió Europea, mentre que el Marroc és un aliat preferent dels Estats Units. Ceuta i Melilla no apareixen expressament incloses dins de l’àmbit geogràfic definit per l’article 6 del Tractat de l’OTAN, tot i que la clàusula europea de defensa mútua obliga els estats membres a prestar ajuda a qualsevol membre que sigui objecte d’una agressió en el seu territori.

Per tant, el Marroc difícilment pot fonamentar la seva impunitat en una superioritat militar.

Aleshores, com s’expliquen situacions extremes com aquesta, que constitueixen una amenaça existencial per a les dues ciutats autònomes? Encara més si es té en compte que Espanya, arran d’una decisió sobtada i mai explicada per Pedro Sánchez, va abandonar la posició tradicional sobre el Sàhara Occidental i va donar suport a la proposta marroquina d’autonomia, trencant dècades de política exterior espanyola.

Tot plegat resulta, com a mínim, extraordinari. I, mentre el Govern continua limitant-se a destacar les bones relacions amb el Marroc, continua sense respondre la pregunta essencial:

Què tem realment Pedro Sánchez del règim de Mohammed VI?