La pregunta és pertinent per diverses raons. La primera és que s’observa una intensificació de les conviccions religioses entre els més joves. Potser a Espanya no augmenta de manera clara el nombre dels qui es declaren catòlics —en altres països la situació és diferent—, però sí que creix, en proporcions notables, el dels qui es defineixen com a practicants; és a dir, els qui assumeixen un vincle més intens i compromès amb la fe.
El recent Campionat del Món i la victòria d’Espanya ens han ofert exemples ben visibles d’aquest fenomen.
L’entrenador, avui elogiat pels seus èxits, per la seva brillantor tàctica i estratègica i per la seva capacitat de lideratge humà, s’ha declarat sense cap reserva catòlic practicant i ha explicat què significa la fe en la seva vida. D’una manera més breu, però no menys intensa, Ferran Torres, després de marcar el gol de la victòria, es va referir dues vegades a la seva relació amb Déu i a la confiança que hi diposita. També Rodri, peça fonamental del mig del camp, ha afirmat públicament la seva condició de cristià. I Lamine Yamal, en aquest cas com a musulmà, es va agenollar sobre la gespa per pregar en acabar el partit.
Què està passant perquè allò que semblava en regressió, ocult i sovint viscut amb complexos aflori ara amb tanta naturalitat?
Aquesta aparent recuperació també es manifesta, paradoxalment, en la política catalana, encara que aquí adopta uns perfils ben diferents.
Catalunya té una de les cultures polítiques més laïcistes d’Europa, fins al punt que l’espai públic tendeix a identificar la neutralitat institucional amb l’absència total de qualsevol referència religiosa. És pràcticament impossible que, en un debat parlamentari, un dirigent faci cap menció a Déu o a una categoria religiosa, cosa que, sense ser habitual, encara succeeix fins i tot a la laïcista República Francesa.
En canvi, mai com ara alguns dirigents catalans no havien fet una manifestació tan pública del seu cristianisme. Oriol Junqueras es declara periòdicament catòlic. Aliança Catalana va encara més enllà: critica l’Església i el papa Lleó XIV per haver utilitzat poc el català i es presenta com la fidel intèrpret de la tradició cristiana de Catalunya. Finalment, hi ha el president Salvador Illa, que alimenta reiteradament aquesta imatge, reforçada també per alguns periodistes especialment propers al relat polític del sanchisme.
El més interessant és la profunda contradicció entre reivindicar la pertinença a una confessió religiosa i actuar políticament contra alguns dels seus principis fonamentals. No es tracta de jutjar consciències. La consciència és íntima i ha de ser respectada. Ningú no pot decidir si una persona que es declara catòlica ho és realment. El que sí que podem valorar és la coherència dels seus actes públics, sobretot quan les seves decisions tenen conseqüències col·lectives.
Les manifestacions públiques de fe de Junqueras són escasses, però contrasten amb el fet que el partit que lidera és un dels més persistents en la confrontació amb l’Església catòlica. Ho hem vist fins i tot arran de la visita del Papa, quan ERC i els Comuns van arribar a acusar l’Església de rebre un tracte de favor en l’ús dels espais públics. Una polèmica que vorejava el ridícul.
El cas d’Illa és encara més significatiu. La seva apel·lació al catolicisme és pública, reiterada i notòria, però les polítiques del seu Govern s’allunyen frontalment de la doctrina de l’Església en qüestions essencials.
En matèria d’avortament, una qüestió central per al catolicisme, Illa segueix la mateixa línia del PSOE, fins al punt de destinar importants recursos públics a entitats que el promouen.
L’any 2023, la Generalitat va concedir un milió d’euros a l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, la mateixa entitat que l’1 d’octubre organitzarà a Barcelona un congrés de promoció de l’avortament patrocinat per dos departaments de la Generalitat i dos ministeris del Govern espanyol.
La defensa de l’eutanàsia és igualment contundent. Catalunya és, amb diferència, el territori d’Espanya on més se’n practiquen. El cas de Noelia n’és probablement l’exemple més dramàtic. Des dels tretze anys va estar sota la tutela de la Generalitat i va acabar la seva vida als vint-i-cinc sense veure cap altra sortida que l’eutanàsia. No patia cap malaltia incurable i, segons la seva mare, la paraplegia que patia tenia tractament i podia millorar.
Una vida marcada per una dependència absoluta de l’Administració i un desenllaç tan tràgic haurien d’haver portat el Govern a revisar els seus procediments. Tanmateix, la resposta de l’Executiu d’Illa no ha estat examinar què va fallar, sinó considerar excessivament llargs els tràmits judicials necessaris per autoritzar una eutanàsia i instar el Congrés a escurçar-los. Eutanàsia abans que res. Més ràpida i amb menys garanties.
En política familiar també hi ha una contradicció evident. Illa s’ha oposat, i així ho ha deixat per escrit, a la moció aprovada pel Parlament que establia ajudes tangibles, concretes i materials per a les famílies. Ho fa mentre reivindica la disponibilitat de recursos gràcies al nou pressupost. Hi ha un milió d’euros per a una entitat promotora de l’avortament, però no hi ha diners per reforçar les ajudes a les dones embarassades ni a les famílies amb fills.
El programa Coeduca’t completa aquesta contradicció. Obligatori des dels tres anys fins al batxillerat, pretén convertir infants i adolescents —tal com afirma el mateix document— en «militants i animadors» del feminisme de gènere i de les identitats sexuals LGTBIQ+. Promou una sexualització molt primerenca, fomenta l’«autodescoberta sexual» en infants de quatre o cinc anys i presenta la família com una realitat que cal examinar críticament. Fins i tot preveu que l’escola pugui canviar el nom d’un alumne sense informar-ne els pares. Es tracta d’una concepció antropològica radicalment diferent de la que defensa el cristianisme.
Aliança Catalana tampoc no pot atribuir-se amb rigor la tradició cristiana de Catalunya. El seu projecte és difícilment compatible amb el que el bisbe Torras i Bages va formular a La tradició catalana. Per al cristianisme, la nació mai no és un fi absolut, sinó un instrument al servei del bé comú, de la fraternitat humana i, en la perspectiva cristiana, de la salvació.
No jutgem la fe íntima de ningú. Jutgem actes polítics i les seves conseqüències col·lectives. Si qualsevol política és compatible amb declarar-se catòlic, aleshores ser catòlic deixa de tenir qualsevol significat públic.
Tothom és lliure de proclamar-se el que vulgui. Però també és legítim constatar que, en aquests casos, les polítiques que impulsen no sols s’allunyen del cristianisme i de la doctrina social de l’Església, sinó que hi entren en una contradicció frontal.
Si qualsevol política és compatible amb dir-se catòlic, què significa avui declarar-se catòlic? Share on X
