L’incendi mortal d’Almeria, amb tretze víctimes, ens ha recordat una realitat que massa sovint només ocupa titulars quan ja és massa tard. Les persones no van morir només pel foc. Van morir perquè un gran incendi va atrapar habitatges dispersos, perquè les vies d’escapament es van convertir en trampes i perquè, en molts casos, fugir va resultar més perillós que quedar-se.
No és exactament el mateix cas que Catalunya. Però és una advertència molt seriosa. Perquè el nostre país arrossega des de fa mig segle un problema estructural que mai no s’ha volgut afrontar amb la determinació necessària: les urbanitzacions construïdes en contacte directe amb el bosc.
És el paradigma d’un país mal endreçat. Cada estiu el risc reapareix, cada incendi el posa de manifest i, passat el perill, torna el silenci administratiu. Ara, amb episodis de calor extrema, sequeres més persistents i condicions meteorològiques cada vegada més favorables als grans incendis, la situació és encara més delicada.
La pregunta és inevitable: què pensa fer el Govern d’Illa? Quin esforç pressupostari destina a corregir aquest problema històric, aprofitant que disposa del pressupost més elevat de la història de la Generalitat? La resposta, fins ara, és desoladora: res de significatiu. Probablement, aviat se’ns presentarà un nou pla estratègic amb horitzó 2040. Una especialitat molt seva: xutar la pilota endavant. Una jugada de rugbi institucional que consisteix a guanyar temps mentre la realitat continua acumulant combustible.
Les xifres són prou eloqüents.
Catalunya té inventariades 1.433 urbanitzacions. D’aquestes, aproximadament 730 presenten dèficits urbanístics importants. Moltes provenen dels anys seixanta, setanta i primers vuitanta, quan es van comercialitzar parcel·les sense una planificació adequada o amb urbanitzacions inacabades.
Els problemes són coneguts des de fa dècades: carrers insuficients, clavegueram deficient, drenatge incomplet, il·luminació precària, accessos difícils, serveis públics incomplets i, sovint, una situació administrativa que encara avui no està plenament regularitzada.
A la demarcació de Barcelona, la Diputació identifica 335 urbanitzacions amb dèficits, que ocupen més de 10.500 hectàrees i concentren prop de 78.000 habitants en més de 42.000 habitatges.
Però el veritable problema no és només urbanístic. És forestal.
Catalunya és un país de boscos. El 63,6 % del territori és superfície forestal, mentre que el sòl urbà, urbanitzable i destinat a infraestructures representa només el 6,8 %. Això significa que bona part d’aquestes urbanitzacions viuen, literalment, dins del bosc o enganxades al seu límit.
La denominada interfície urbana-forestal és avui un dels principals riscos de protecció civil.
Per quatre motius molt senzills.
Primer, augmenta enormement els punts potencials d’ignició: habitatges, vehicles, maquinària, línies elèctriques, jardins, obres o barbacoes.
Segon, multiplica la població exposada. Ja no es tracta només d’apagar un incendi forestal; cal evacuar o confinar milers de persones.
Tercer, moltes urbanitzacions presenten carrers estrets, fons de sac, forts pendents, hidrants insuficients i accessos complicats, cosa que dificulta extraordinàriament l’actuació dels Bombers.
I, quart, quan el foc arriba als habitatges, la prioritat dels equips d’extinció deixa de ser contenir l’incendi forestal per passar a salvar persones i protegir cases. És un canvi operatiu enorme que pot afavorir la propagació del foc.
La legislació catalana obliga aquestes urbanitzacions a disposar d’una franja exterior de protecció d’almenys vint-i-cinc metres, amb vegetació aclarida i el sotabosc net. Però entre la norma i la realitat continua havent-hi una distància considerable.
Durant el 2024, la Diputació de Barcelona va redactar 56 projectes de manteniment de franges, va finançar 59 actuacions i va executar poc més de 300 hectàrees de protecció.
És una feina positiva. Però resulta clarament insuficient davant de centenars d’urbanitzacions deficitàries repartides per milers d’hectàrees.
Hi ha, a més, un segon factor sovint oblidat. El problema no és únicament la urbanització. És també el bosc.
Al voltant del 76 % de la superfície forestal catalana és privada, però només una part relativament reduïda disposa d’instruments efectius de gestió forestal. Això es tradueix en masses forestals denses, continuïtat vegetal, acumulació de combustible i un sotabosc sense manteniment.
La combinació és explosiva: una urbanització vulnerable envoltada d’un bosc insuficientment gestionat.
Els incendis d’aquest mateix juliol ho han tornat a demostrar. Els confinaments massius a Sentmenat, l’Anoia, Gavà o la Bisbal d’Empordà evidencien que el problema ja no consisteix únicament a apagar boscos. Consisteix, cada vegada més, a protegir poblacions senceres.
I aquesta és la qüestió de fons.
Durant dècades s’ha discutit si aquestes urbanitzacions eren legals, il·legals, recepcionades o pendents de regularització. Avui aquest debat continua sent important, però ja no és el principal.
La pregunta és una altra:
podem continuar mantenint aquest model residencial dispers en un territori on gairebé dos terços del sòl és forestal i on el canvi climàtic incrementa la freqüència de situacions extremes?
No hi ha una resposta fàcil. Però sí una certesa.
Sense regularitzar definitivament aquestes urbanitzacions, garantir franges de protecció efectives, millorar els accessos, instal·lar hidrants suficients, elaborar plans d’autoprotecció obligatoris i gestionar seriosament els boscos que les envolten, Catalunya continuarà convertint els incendis forestals en emergències urbanes.
I la diferència entre una emergència i una tragèdia, de vegades, és només qüestió d’uns minuts.
Una urbanització vulnerable envoltada d'un bosc sense gestionar és una bomba de rellotgeria. #incendisCatalunya Share on X
