Quan es parla de la família, el debat polític acostuma a moure’s en el terreny dels valors, dels drets o dels models de convivència. És un debat necessari, però incomplet. També existeix una dimensió econòmica que sovint queda amagada: què costa substituir la funció que exerceix una família quan aquesta falla o desapareix?
Les dades de la mateixa Generalitat ofereixen una resposta tan contundent com poc coneguda.
Entre 2022 i 2025, el cost d’un menor tutelat en un centre residencial a Catalunya oscil·la entre els 3.000 i els 4.000 euros mensuals, segons l’edat. En termes anuals, la despesa se situa al voltant dels 50.000 euros per menor.
Els menors estrangers no acompanyats presenten xifres semblants. El 2024, la Generalitat va destinar 115,5 milions d’euros a l’atenció de 4.802 menors, amb un cost mitjà de 134,86 euros diaris, és a dir, uns 4.000 euros mensuals o aproximadament 50.000 euros anuals per cada menor atès.
En canvi, quan el menor és acollit per una família, la realitat és radicalment diferent.
La prestació pública és d’uns 500 euros mensuals. Aquesta ajuda contribueix a les despeses bàsiques, però la part essencial de l’atenció —l’habitatge, la dedicació, el temps, l’afecte i la vida quotidiana— és aportada gratuïtament per la família acollidora.
La diferència és extraordinària. El sistema residencial arriba a costar vuit vegades més que l’acolliment familiar.
Naturalment, no es tracta de serveis equivalents. Un centre residencial funciona les vint-i-quatre hores del dia, amb educadors, monitors, personal de cuina, de neteja, de manteniment, direcció, coordinació, vigilància i tota una estructura administrativa. Però, precisament, aquesta comparació posa de manifest una realitat sovint ignorada: el valor econòmic immens que genera una família funcional.
Cada família que és capaç de criar els seus fills, o que assumeix voluntàriament l’acolliment d’un menor, evita una despesa pública que pot superar els 40.000 euros anuals. I això sense comptabilitzar els beneficis humans, educatius, emocionals i socials que proporciona créixer dins d’un entorn familiar estable.
Aquest és el gran valor ocult de la família.
La paradoxa és que, mentre el sistema públic assumeix sense gaire discussió costos molt elevats quan la família falla, les polítiques públiques dediquen una atenció molt escassa a evitar, precisament, aquest fracàs.
Hi ha un altre aspecte especialment revelador.
Diversos estudis situen el cost real de criar un fill a Catalunya al voltant dels 900 euros mensuals. Malgrat això, les famílies d’acollida perceben aproximadament la meitat d’aquesta quantitat.
L’argument habitual és que una remuneració superior podria incentivar acolliments motivats pels diners. Però aquest raonament resulta poc convincent. Les administracions disposen de mecanismes suficients per valorar la idoneïtat de cada família abans d’autoritzar un acolliment. Penalitzar totes les famílies per evitar hipotètics abusos significa, en la pràctica, dificultar que n’hi hagi més.
En canvi, aquesta severitat desapareix quan es tracta del sistema residencial.
Durant els darrers anys han aparegut nombroses informacions sobre greus irregularitats en la gestió de la DGAIA, fins al punt que la mateixa Generalitat va impulsar la seva substitució per una nova estructura, la DIGAPPIA. També s’han investigat possibles anomalies en el control de les places residencials, en la contractació i en la supervisió dels recursos públics, mentre l’Oficina Antifrau ha intervingut en diversos expedients relacionats amb aquest àmbit.
El resultat és una contradicció difícil d’explicar: una extraordinària exigència pressupostària amb les famílies i molta menys eficàcia en el control d’un sistema que mobilitza centenars de milions d’euros.
D’aquesta realitat es poden extreure quatre conclusions.
La primera és que el sistema residencial és extraordinàriament costós i necessita un control molt més rigorós dels recursos públics.
La segona és que Catalunya no fa una aposta decidida per ampliar el nombre de famílies acollidores, malgrat que representen l’opció més humana i també la més eficient des del punt de vista econòmic.
La tercera és que aquestes dades permeten comprendre millor fins a quin punt les famílies estables constitueixen una autèntica infraestructura social. Quan funcionen, estalvien enormes quantitats de despesa pública que després cal substituir amb serveis molt més cars.
I la quarta és política.
Malgrat aquesta evidència, el Govern d’Illa continua orientant les seves prioritats en una direcció molt diferent. La negativa a desenvolupar mesures de suport familiar com les recollides a la Moció 124/XV del Parlament, la manca d’una política potent de suport a la natalitat, la persistència de la pobresa infantil i programes com el Coeduca’t responen a una concepció que tendeix a reduir el paper educatiu dels pares i les mares i a incrementar el protagonisme de les institucions públiques.
Ja no és acceptable ignorar el cost del model que s’aplica a Catalunya.
La família no és només una institució moral o cultural. També és una institució econòmica d’una eficàcia extraordinària. Quan la política deixa d’enfortir-la, la societat acaba pagant dues vegades: primer, amb el deteriorament dels vincles humans i, després, amb una factura pública immensament superior.
La realitat és tossuda. I les xifres també.
El cost d'un menor tutelat a Catalunya supera els 50.000 € anuals. Les xifres comparen el sistema residencial amb l'acolliment familiar. Share on X
