La política forestal de Catalunya continua pendent d’una reforma essencial per reduir l’impacte dels grans incendis forestals. Tot i l’èxit del model Foc Verd en la detecció i extinció ràpida, el país encara no ha desplegat una estratègia territorial capaç de limitar la propagació dels grans focs.
Hi ha una idea que es repeteix cada estiu quan un gran incendi desborda els serveis d’extinció: les condicions meteorològiques eren tan adverses que el foc era impossible d’aturar. És una afirmació certa, però incompleta. Explica el final de la història, no pas la seva causa.
A la Mediterrània, el foc forestal és consubstancial a l’estiu. Sempre hi haurà temperatures elevades, baixa humitat relativa, vents intensos i una vegetació preparada per cremar. Això forma part del nostre ecosistema. La responsabilitat dels poders públics —la Generalitat i els ajuntaments— no consisteix només a impedir que s’iniciïn incendis, sinó també a evitar que un focus es converteixi en un gran incendi forestal.
Aquesta és precisament la lògica que va inspirar el programa Foc Verd, impulsat el 1987. I cal reconèixer-ne l’èxit. Durant dècades, llevat d’alguns anys especialment catastròfics, com el 1994 o el 1998, quan es van cremar desenes de milers d’hectàrees, Catalunya ha aconseguit contenir la major part dels incendis abans que assolissin dimensions incontrolables.
La clau és coneguda: detecció ràpida i intervenció immediata. En terminologia militar, és una estratègia de guerra llampec (Blitzkrieg), basada en la velocitat i el moviment. Si el primer atac arriba abans que el foc adquireixi massa crítica, l’incendi queda extingit abans de transformar-se en un front que superi la capacitat dels Bombers.
Aquest model continua essent imprescindible, i els professionals que l’executen acrediten un nivell d’eficàcia molt elevat.
Però cap sistema ofereix una garantia del cent per cent.
Quan, malgrat tots els esforços, un incendi supera aquest primer estadi —com ha passat a les Gavarres o en altres grans focs dels darrers anys—, l’estratègia del Foc Verd ja ha exhaurit les seves possibilitats. I és aquí on apareix el gran buit de la política forestal catalana.
Fa dècades que Catalunya hauria d’haver desenvolupat una segona estratègia, complementària de la primera: la lluita específica contra el gran incendi forestal.
És un plantejament radicalment diferent.
Si el Foc Verd és una guerra de moviments, el gran incendi exigeix una guerra de posicions.
No es tracta només d’apagar flames, sinó de preparar el territori perquè el foc no pugui avançar indefinidament.
La idea és relativament senzilla, encara que la seva aplicació tècnica sigui molt més complexa: dividir les grans masses forestals en mòduls d’una determinada extensió —1.000 o 2.000 hectàrees, segons la topografia i la vegetació— separats entre si per discontinuïtats eficaces.
Aquestes barreres poden aprofitar elements naturals del terreny, conreus de baixa inflamabilitat, espècies vegetals menys combustibles, plantes crasses o, quan sigui imprescindible, tallafocs adequadament mantinguts.
L’objectiu no és evitar qualsevol incendi. És limitar la superfície màxima que pot cremar abans que el foc trobi una barrera capaç de reduir-ne la intensitat i de permetre l’acció dels serveis d’extinció.
És la diferència entre perdre centenars d’hectàrees i perdre’n desenes de milers. És el complement indispensable del Foc Verd.
En aquesta estratègia territorial també hi tenen un paper determinant les franges de protecció de les urbanitzacions i de moltes poblacions. A Catalunya, l’arbrat no hauria d’arribar fins a tocar les primeres edificacions. El nostre país és especialment vulnerable perquè està ple d’urbanitzacions disperses, literalment entreteixides amb el bosc, configurant una combinació explosiva que converteix qualsevol incendi en una amenaça directa per a les persones.
Res de tot això no és una idea nova.
I aquí apareix la responsabilitat política.
L’any 1999, les empreses Institut del Medi Ambient i les Ciències Socials i Iberig van elaborar, per encàrrec del Departament de Governació de la Generalitat, un extens Pla d’Actuació contra els Grans Incendis Forestals.
Han passat més de vint-i-cinc anys.
El document continua pràcticament inèdit. Ni tan sols s’ha fet l’esforç de revisar-lo, actualitzar-lo o convertir-lo en política pública.
Costa trobar una expressió més adequada que incúria institucional.
La mateixa deixadesa afecta la normativa sobre les franges de protecció de les urbanitzacions, vigent també des de finals del segle passat. Una part massa important dels ajuntaments l’incompleixen o només l’apliquen parcialment, sovint sense les dimensions ni el manteniment exigibles.
Quan després arriba un gran incendi, es parla inevitablement del canvi climàtic, del vent o de les temperatures extremes.
Però aquestes condicions ja les coneixíem. El que no hem fet és adaptar-hi el territori.
Els grans incendis de les Gavarres, del Vallès, de l’Anoia o d’Artesa de Segre probablement continuarien produint-se, perquè ningú no pot eliminar completament aquest risc en un país mediterrani.
Però el seu impacte seria molt menor: menys persones amenaçades, menys habitatges evacuats i molt menys bosc destruït.
La diferència entre un desastre inevitable i un desastre gestionable no depèn tant del dia que s’encén el foc com dels vint o trenta anys anteriors.
Per això el foc forestal no és necessàriament una fatalitat. Massa sovint és la conseqüència d’una incapacitat política prolongada.
La diferència entre un desastre inevitable i un desastre gestionable no depèn tant del dia que s'encén el foc com dels vint o trenta anys anteriors #FocVerd #incendisCatalunya Share on X
