Aquest octubre es compliran 90 anys d’un fet insurreccional contra la República, o contra el govern, depenent de quina sigui la tesi de l’historiador que escollim. En tot cas, va ser una insurrecció clara, duta a terme des de les files d’aquells que donaven suport al nou règim.
A Catalunya, el que va passar és conegut com els fets d’octubre o el 6 d’octubre, perquè aquí la insurrecció va ser breu i poc efectiva. Catalunya va ser un dels pocs llocs, juntament amb Astúries, on es va desenvolupar fins a l’extrem l’estratègia liderada pel PSOE i la UGT, que tenia com a objectiu derrotar el govern democràtic sorgit de les eleccions de 1933. En el cas català, però, el plantejament liderat per Companys i ERC es va desviar cap a una línia nacionalista, consistent en la proclamació de l’Estat català dins la república ibèrica.
A Catalunya, el fet va durar tan poc i va convocar tan poques adhesions que, afortunadament, no va donar lloc a enfrontaments importants amb l’exèrcit. Des de la perspectiva del catalanisme, el 6 d’octubre sempre s’ha vist més com una gesta de Companys, propera al ridícul —per tant, millor no recordar-la massa—, que com un esdeveniment històric important. Però, a escala espanyola, la dimensió fou una altra. Sobretot en el cas d’Astúries, que va tenir una dimensió tràgica pel nivell dels enfrontaments, les morts i la destrucció. Els miners, principals protagonistes de la insurrecció, ben organitzats i armats, es van oposar inicialment de manera violenta i, després, van oferir una gran resistència a la intervenció dels cossos policials i de l’exèrcit, en part desplaçat des d’Àfrica. Tot plegat va desembocar en una sagnant repressió.
Aquest procés tenia dues lectures: d’una banda, la vaga general decretada pel PSOE i la UGT, amb l’acompanyament dels anarquistes, dirigida a derrocar el govern; de l’altra, aprofitar —i aquest era el cas d’Astúries— l’ocasió per modificar la República, qualificada de burgesa.
Largo Caballero, principal dirigent socialista i secretari general de la UGT, va veure en la victòria electoral del centredreta de 1933 no la possibilitat de consolidar la República mitjançant l’alternança de govern, sinó la seva deslegitimació. De fet, es considerava que només podia ser governada per republicans, socialistes i comunistes. Aquest era el pensament del PSOE i, com explica el llibre Azaña, el mito sin máscaras, de José María Marco, també era la idea de fons d’Azaña. D’aquí que la Constitució republicana no fos un intent de consens, sinó la imposició d’una part sobre una altra.
Més enllà d’això, els temps eren propicis, i Largo Caballero estava en aquesta línia: inspirar-se en la revolució bolxevic i aconseguir el poder total per la força. Es volia el control absolut de l’Estat per part de la classe obrera que representava el PSOE, no pel quasi aleshores inexistent Partit Comunista. També era temps, a tota Europa, d’enfrontaments armats entre feixisme, nazisme, socialistes i comunistes, així com de la creació de milícies armades. De fet, el partit socialista, que ara no ho vol recordar, va crear la seva pròpia milícia, que desfilava exhibint-se per Madrid i altres poblacions en qualsevol ocasió. Es tractava, en definitiva, de disposar d’una força militar pròpia. Tots aquests fets preparaven la Guerra Civil, perquè el comportament d’uns i altres augmentava la prevenció i la por.
Aquest sentiment es va multiplicar durant la llarga primavera de 1936, quan les forces d’esquerra van tornar a governar, però només les republicanes, perquè el PSOE va preferir no formar part dels nous governs. L’esclat d’estabilitat, els desordres públics i els atemptats van crear un escenari de violència difícilment resoluble, que els republicans no van saber controlar. De fet, van actuar més com a govern d’una part que com a responsables de l’estabilitat del conjunt de la societat. Les seves intervencions contra els greus desordres pecaven d’un gran biaix ideològic, en funció de si l’origen de cada enfrontament provenia de la dreta o de l’esquerra.
El PSOE mai no ha assumit la seva responsabilitat històrica, i en aquest sentit la seva visió de la memòria, sigui històrica o democràtica, està profundament esbiaixada. Cal veure, des d’una perspectiva contrafactual, què hauria passat si el PSOE hagués facilitat la integració de la CEDA al sistema republicà, que no era només el partit de la dreta, sinó el més gran de tots els existents.
A més del llibre ja esmentat sobre Azaña, n’hi ha un altre que dona lloc a importants polèmiques, simplement perquè es limita a ressenyar els fets, i això no agrada a tothom. Es tracta del minuciós treball d’Álvarez Tardío i Rey Reguillo, Fuego cruzado. La primavera de 1936, que estudia la situació des de les eleccions de febrer de 1936 fins al cop d’estat de juliol d’aquell any i permet veure clarament el paper de cada subjecte de la història i, en particular, de la força més gran de l’esquerra: el partit socialista.
Els temps actuals no tenen res a veure amb els d’aleshores. El context europeu està als antípodes del d’aquella època, però, donada la situació del país, és important tenir present la lliçó. Un PSOE que aixeca murs i contínuament assenyala l’exclusió d’altres forces polítiques és un ferment de destrucció. Sobretot quan governa, perquè qui té aquesta funció i disposa del pes de l’Estat és qui, amb diferència, té més responsabilitats i més possibilitats de construir la convivència.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ