Un Bolaños més sobreexcitat del normal fins a l’extrem de significar una paròdia d’ell mateix que culminava amb una autofelicitació, posa en relleu dues coses. La primera, la tensió amb què ha viscut el govern espanyol les negociacions amb JxCat, de la qual ara s’alliberen amb la compareixença de Bolaños de manera explosiva. L’altra, que també guarda relació amb la sobreinterpretació, és que ni molt menys la llei ofereix garanties absolutes a tots els presumptament amnistiats, ni compleix les condicions que des d’Europa i des de la Comissió de Venècia semblen demanar. I diem semblen perquè en realitat el grup de treball d’aquesta comissió que va venir a Espanya no ha presentat encara l’informe, ho farà a mitjans d’aquest mes i el que s’ha divulgat és un esborrany.
Els principals obstacles en l’aplicació de la llei poden resumir-se en els punts següents:
- Quan s’afirma que es compleix amb la directiva europea, no s’està formulant un fet exacte perquè les directives, a diferència dels reglaments, no són textos que es pugin transcriure literalment, sinó que més aviat són un conjunt de bases o regles o mínims que, després, la legislació estatal ha d’aplicar en el marc de les seves pròpies referències jurídiques, que en el cas espanyol és el Codi Penal, que no presenta cap contradicció amb les directives europees en aquest àmbit, però que és molt més concret i precís. Per tant, serà el Codi Penal el que prevaldrà perquè no està en contraposició amb la directiva europea.
- D’altra banda, l’esmentada directiva en l’article 3 assenyala que els estats han “d’adoptar les mesures necessàries del que es considerin delictes de terrorisme… que per la seva naturalesa o context puguin lesionar greument a un país quan hi ha intimidació a una població o es vol obligar indegudament als poders públics a realitzar un acte o a desestabilitzar-los greument o destruir estructures fonamentals polítiques, constitucionals, econòmiques o socials d’un país”. Si aquest criteri s’aplica no és gens clar que alguns dels aldarulls que es van produir a Catalunya no puguin quedar afectats per aquesta concepció.
- A més, està en la directiva europea vigent a Espanya que es persegueix com a terrorisme de carrer la denominada kale borroka del País Basc. I, per tant, hi ha un precedent en aquest sentit. És clar que també es pot raonar que darrere aquelles algarades basques hi havia ETA, mentre que tal fet no existeix a Catalunya. En tot cas, la qüestió, i això és el que vull assenyalar, roman oberta i no tancada, perquè:
- Els jutges continuen sent els intèrprets de l’aplicació de les lleis, garantia de la divisió de poders que ha de caracteritzar l’Estat de dret. Res en la llei pot evitar aquest fet i, per tant, seran les seves interpretacions les que inicialment prevaldran. Després, quedaran oberts camins a escala espanyola al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional. I a escala europea al Tribunal de Justícia. El camí en aquest sentit pot ser llarg.
- Un altre factor de dificultat és la qüestió rellevant de la malversació que, junt amb el terrorisme, són dues components bàsiques de la dimensió europea de la llei. Aquesta pretén diferenciar si ha existit enriquiment propi o no en la utilització dels diners, però com ja s’ha advertit reiteradament el Codi Penal no contempla aquest fet. La malversació no requereix l’enriquiment de l’autor del delicte, sinó la disminució il·lícita dels cabals públics, segons jurisprudència del Tribunal Suprem espanyol.
- L’esborrany conegut de la Comissió de Venècia assenyala que no hi ha cap inconvenient per fer una llei de l’amnistia especialment si és per reconciliar el país. Però al mateix temps adverteix que es pot produir una divisió social generada per la mateixa llei per manca del consens suficient. Aquest és el problema espanyol. Ni el conflicte de Catalunya en relació amb l’independentisme ha quedat exclòs, perquè continua envoltat de seguir el camí emprès, ni hi ha un acord entre les formacions polítiques espanyoles, com es veu evidentment en l’actitud del PP.
- Aquesta qüestió ve accentuada pel fet que aquesta llei té bàsicament una finalitat tàctica a curt termini: aconseguir els vots necessaris al Congrés perquè Sánchez pugui governar. I aquesta és una de les principals febleses que difícilment pot ser assumida per molts governs europeus, que veuen en l’intent d’establir fronteres a Catalunya un precedent per a la situació dels seus països perquè, en contra del que diu Bolaños, l’independentisme no ha desistit del seu objectiu final.
- Finalment, no sembla raonable que una llei d’aquesta magnitud sigui tramitada per via d’urgència, furtant un ampli debat parlamentari i les compareixences necessàries per recollir l’amplitud d’opinions jurídiques que hi ha sobre la matèria. Aquesta urgència accentua el caràcter tàctic de la llei i li treu tota grandesa. És moneda de canvi per governar, no la voluntat de tornar a arrencar de nou en les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya.
