Cada 27 d’abril celebrem amb goig la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la “verge bruna”, la “moreneta”, la patrona de Catalunya. Molts miracles se li atribueixen i figuren narrats en el Llibre Vermell, un codex montserratí del segle XIV, on llegim:
però el mes gran prodigi de la Mare de Déu de Montserrat ha estat la constant i incessant corrua de pelegrins que s’ha succeït al llarg dels segles per confiar-se a la seva maternal protecció. La imatge de la Mare de Déu continua suscitant la fe i l’amor de les actuals generacions que continuen confiant-se a la maternal protecció de santa Maria.
Aquest any se celebra el 75è aniversari de l’entronització de la imatge, i per celebrar-ho “es pretén arribar a tot Catalunya per mitjà de la devoció popular que reflecteixen les imatges, els altars i les capelles que la Moreneta té arreu del país… serà com un homenatge a aquella generació que va fer possible aquella represa religiosa i social… A les deu diòcesis de Catalunya tindrà lloc la celebració d’una Eucarística en acció de gràcies i ofrena a la Mare de Déu amb el lema: ‘Al voltant de Santa Maria amb els nostres bisbes'”.
Història de la imatge
La imatge de la Mare de Déu de Montserrat és del model conegut com a “Mare de Déu en majestat”, és a dir, asseguda, mirant al front, amb el nen Jesús assegut a la falda, també al centre i mirant al front. Tant la mare com el fill porten incorporada una corona. La Mare de Déu estén la ma dreta en la qual té una esfera –símbol de la creació, del cosmos, de la volta celestial–, i l’esquerra la posa sobre l’espatlla del Nen, tot indicant que és el seu fill. El Nen amb la mà dreta beneeix, i a l’esquerra porta una pinya, signe de fecunditat i vida perenne.
La imatge original del segle IX va desaparèixer. L’actual és una talla romànica del segle XII, d’una gran bellesa, de fusta d’àlber i faig, policromada, amb les parts de la pell de color negre. Aquest color negre de cara i mans, malgrat hi hagi diferents teories, no se’n sap ben bé l’origen.
La forma i fesomia del rostre de la imatge de la madona són admirables i “provoquen una impressió alhora majestuosa i afable que corprèn per la dolça serenitat que traspua”. La indumentària de la Senyora és reial: còfia, túnica i mantell daurats, sanefa al coll amb fermall circular, tot això decorat amb estrelles daurades, rombes vermells i creu daurada. Però aquesta imatge no és la que s’ha venerat sempre. Hi ha reproduccions –fins i tot el record de 1881 de la coronació– d’una factura ben diferent.
Les desventures que passà aquesta imatge fins el dia d’avui només les sap ella. Heus aquí uns detalls.
Durant la guerra del francès el monestir va ser espoliat i al tornar els monjos la imatge la trobaren penjada d’un arbre amb una corda al coll i ben deteriorada. La varen restaurar però novament els francesos tornaren i Montserrat es convertí en ruïnes. La imatge la van poder amagar els monjos i la retornaren al monestir el 1813.
Amb el trienni liberal, el 1822, novament espoliaren les joies de la imatge. Aquesta la traslladaren a Barcelona i li van fer una profunda “remodelació”: “s’elimina la figura de l’Infant Jesús que estava molt deteriorada i es substitueix per una talla nova copia exacte de l’anterior; les mans de la Mare de Déu foren renovades; la imatge posada dins d’una peanya; les encarnadures i els ulls ara són totalment negres i és policromada de nou”.
El 1824, amb l’absolutisme, la imatge de la Verge retornà a Montserrat. L’Ajuntament de Barcelona li regalà una corona de metall platejat amb pedres de vidre de colors i aquesta corona serà la que figurarà en totes les reproduccions de l’època.
El 1834, abans no es fes efectiva la nova desamortització la comunitat es dispersà i amagaren la imatge al Bruc. El 1844 la imatge tornà al monestir.
Ara la iconografia –i durant la primera meitat del segle XIX– és la d’una imatge vestida, amb una indumentària molt rica, corona i ceptre.
Durant el Govern provisional es celebraren les Festes del Milenar per commemorar el mil·lenni de la troballa de la imatge i el 1881 el Papa Lleó XIII ordenà la coronació canònica de de la Mare de Déu de Montserrat i la proclamà patrona de les diòcesis de Catalunya. El 1920, amb molta recança, se li tragueren els vestits i es va poder venerar “sense els vestits postissos i en sa escultura original”. La imatge apareix tal com la coneixem avui.
El 14 d’abril de 1931, el mateix dia de la proclamació de la II República, la imatge es retira del cambril i es substitueix per una còpia. L’abat Marcet la va fer traslladar, en secret, a la casa que els monjos tenien a Escaldes d’Andorra, una casa àmplia en previsió de refugi. La Generalitat va requisar el Monestir i el convertí en Hospital de Sang. Al final de la contesa, quan arribaven els “nacionals” els encarregats del santuari agafaren la imatge (la còpia) i altres objectes de valor i fugiren cap a França. No ho aconseguiren. La imatge tornà al cambril del santuari el 1941.
Entronització de la imatge
El 1944 el sagristà de la basílica proposà a l’abat Aureli M. Escarré la idea de construir un tron nou per a la Verge. Aquest liderà la idea de fer-ho mitjançant aportacions populars. Davant l’èxit de la iniciativa Escarré veié la possibilitat de realitzar una mobilització popular per celebrar l’entronització i va crear la Comissió Abat Oliva, una comissió formada per un centenar de seglars que va portar a terme el projecte.
La Comissió connectà amb les parròquies, els patronats catòlics, les congregacions, els moviments religiosos, centres culturals, ordes religiosos… S’organitzaren xerrades, activitats de propaganda, fulletons… i es mobilitzaren milers de catalans.
L’acte d’Entronització, el dia 27 d’abril de 1947, fou un èxit. Participaren unes 90.000 persones. Hi assistiren tots els bisbes de Catalunya i les autoritats del règim. Per primera vegada, des de la Guerra Civil, es feu un ús públic i multitudinari del català. Milers de persones congregades a la plaça del monestir escoltaren la lectura de les invocacions de la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Torres i Bages. Es va cantar el Virolai, es llegiren missatges de molts catalans exiliats…
Aquesta festa va marcar el començament d’un desvetllament religiós i cívic a Catalunya i va fer de Montserrat un referent espiritual, cultural i social. Es van revifar el pelegrinatges, es revitalitzà la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, es reprengué la Vetlla de Santa Maria i retornaren les ofrenes de làmpades votives. Les festes celebrades foren un punt d’inflexió pel retrobament col·lectiu i de reconciliació cívica després de la guerra civil. Les cròniques de l’època diuen que “Catalunya va pujar a Montserrat”. Va ser tan gran el signe de fraternitat que el tron de la Verge s’anomenà Tron de la Reconciliació.
El Virolai
Un virolai és una composició poètica, per a ésser cantada, d’origen provençal. Està composta per diverses estrofes amb tornada. L’any 1880, amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, Mossèn Jacint Verdaguer (Barcelona, 1845-Vallvidrera, 1902) va publicar El Virolai, un himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat i conegut també com Rosa d’abril, ja que aquestes dues paraules són les del començament del poema. Amb el temps El Virolai ha esdevingut el símbol espiritual dels catalans.
Coïncidint amb el Mil·lenari es va convocar un certamen artístic i musical en el qual s’oferia un premi a la millor melodia popular que s’adaptés al text de “Mossèn Cinto”. Va guanyar la composició titolada Virolai a la Verge de Montserrat del compositor barceloní Josep Rodoreda (Barcelona, 1851-Buenos Aires, 1922).
Aquesta festa va marcar el començament d'un desvetllament religiós i cívic a Catalunya i va fer de Montserrat un referent espiritual, cultural i social Share on X
