El passat 15 d’agost l’Índia celebrà tres quarts de segle d’història independent des de la fi del domini britànic. Durant aquest període, però sobretot en els darrers anys, l’Índia ha anat evolucionant per a posicionar-se com una de les potències indispensables del segle XXI.
Tanmateix, el camí per arribar fins on avui se situa ha estat particularment tortuós: el 1947, l’Índia era la sisena economia mundial. El seu immens potencial, però, es mantingué dormint durant dècades. De fet, econòmicament el país perdé posicions i el 1990 era tan sols la dotzena economia més important del món.
Al contrari que a la majoria de països asiàtics on l’obertura econòmica es feu abans que la política, les autoritats de l’Índia mantingueren des del primer moment un ferm control de la producció basant-se en el model socialista. En paral·lel, les institucions democràtiques hi han funcionat de forma sorprenentment estable per a un país tan poc desenvolupat.
Però la visió econòmica de les elits polítiques índies ha acabat canviant. Des de la darrera dècada del segle XX, i coincidint amb uns avantatges de la globalització que havien esdevingut massa grans per a ser obviades, les autoritats iniciaren una obertura econòmica que segueix encara avui en curs, de forma lenta però inexorable.
És cert que la Xina, l’històric rival a l’altre costat de les muntanyes de l’Himàlaia, tenia encara el 1990 unes xifres del PIB i d’ingressos mitjans similars a les de l’Índia. Però a diferència de Nova Delhi, Pequín es va reformà molt ràpidament fins al punt que avui és cinc vegades més gran i més rica, segons recull Ruchir Sharma, inversor indi i columnista del Financial Times.
Fins ara, l’Índia ha avançat més lentament, però de forma igualment imparable. A hores d’ara ja ha recuperat la sisena plaça en el rànquing econòmic mundial, i s’espera que arribi a la tercera dintre de poc, desplaçant el Japó, el Regne Unit i Alemanya.
Sharma admet també que l’era del creixement ultraràpid, per sobre del 7% anual i que la Xina demostrà que era possible mantenir durant dècades, s’ha acabat. L’endeutament cada cop més gran, la crisi de la productivitat, la desglobalització parcial i la fi del creixement demogràfic ho fan impossible.
A propòsit d’aquest darrer aspecte, el demogràfic, si bé s’espera que l’Índia superi el 2023 a la Xina com el país més poblat del món, també és cert que el 2022 per primer cop en la història de l’Índia moderna, la taxa de fecunditat de les dones índies en edat fèrtil s’ha situat en el 2,0, per sota del nivell de reemplaçament que els experts situen en el 2,1. Tot i que la tendència s’ha de confirmar, sembla possible afirmar que el creixement demogràfic indi està tocant a la seva fi.
No obstant aquestes barreres, Sharma pensa que un creixement econòmic de l’entorn del 5% anual encara és possible per a l’Índia. El país continua sent essencialment rural i, per tant, encara té un potencial a desenvolupar enorme.
Però, en ser tan diversa i estar governada per institucions democràtiques, l’Índia necessita més temps que la Xina per a demostrar al món fins on pot arribar.
A hores d'ara ja ha recuperat la sisena plaça en el rànquing econòmic mundial, i s'espera que arribi a la tercera dintre de poc, desplaçant el Japó, el Regne Unit i Alemanya Share on X
