6 fundacions “progres” es queixen de la degradació del debat públic, però contribueixen decididament a ell

Sis fundacions, que en realitat corresponen a tres opcions electorals, socialistes, comuns, ERC, més l’afegit d’una fundació de CCOO, la Fundació Cipriano García, han fet un document que vol ser un toc d’atenció. Es titula “Millorar el debat públic és enfortir la qualitat de la democràcia“. El signen la Fundació Catalunya Europa, del president Maragall, la Fundació Rafael Campalans (PSC), Fundació Josep Irla (ERC), Fundació Nous Horitzons (ICV) i la Fundació Sentit Comú (ECP).

Davant del nou cicle electoral fan una crida per evitar que continuï la degradació del debat públic, que és evident. Fins aquí tot és molt adient perquè respon a una necessitat cívica. El problema és que el seu enfocament és el propi que està en l’arrel de la degradació del debat, atorga tota la culpa i tota la responsabilitat als altres. I en concret als que anomenen populisme, que és un calaix de sastre que els hi permet ficar a qui convingui.

Si aquestes fundacions realment volguessin exercir la seva funció cívica i no ser senzillament uns instruments més de la pugna partidista haurien de començar per reconèixer la seva gran part de responsabilitat en la degradació, perquè hom és tant o més responsable en funció del poder que controla, i les fundacions dels partits esmentats corresponen als partits de govern a Catalunya i Espanya.

Són ells els que assenyalen les condicions del debat públic perquè en definitiva l’oposició no deixa de ser una funció subalterna i condicionada pel discurs de qui governa. Només cal observar la lògica de les sessions de precs i preguntes al Congrés dels Diputats. El govern, començant per Pedro Sánchez, s’ha acostumat a utilitzar el que hauria de ser donar comptes del que li plantegen per, en el seu torn, atacar i desqualificar sistemàticament a l’opositor que pregunta. Aquesta és una perversió per a la pràctica democràtica que només la pot provocar el qui governa. Com ha estat una profunda perversió el conjunt de rebolcades que el Tribunal Constitucional ha fet de les grans mesures governamentals contra la covid. Per tres vegades, referides als dos confinaments i a la suspensió del Parlament, el TC ha sentenciat que el govern havia actuat inconstitucionalment i a hores d’ara encara se n’hi afegeix una quarta ben recent, que anul·la una altra norma del govern que establia que els jutges havien d’autoritzar prèviament les restriccions que establien les autonomies durant aquella fase de la pandèmia. Ara queda clar, gràcies al recurs presentat per Aragó, que els jutges només poden actuar després que s’hagin dictat les mesures i no com a tribunal examinador previ. A aquesta forma d’actuar Sánchez li diu cogovernança.

No es pot pacificar el debat públic quan es tiren endavant normes tan brutals com les que poden permetre l’avortament a menors d’edat sense coneixement dels pares, suprimir el període de reflexió i la informació sobre altres alternatives. No és tranquil·litzador que els metges que treballin a la sanitat pública hagin de formar part de llistes negres si es neguen a practicar l’eutanàsia i l’avortament. El debat públic es degrada a partir del moment que la fiscalia fa nomenaments absolutament arbitraris de fiscals coneguts per la seva orientació política, que no reuneixen el currículum bàsic necessari, com s’ha fet pales per decisions judicials i per l’opinió de la majoria de fiscals. És degradar les condicions del país introduir la ideològica a l’ensenyament forçant a doctrina de gènere, liquidant la història i situant-la bàsicament a partir de la Primera Constitució, la de 1812, coneguda com la “Pepa”. De la història que s’ensenyarà hauran desaparegut o quedat reduïts a la mínima expressió la romanització, la cristianització, l’ocupació musulmana, la reconquesta, la conquesta i expansió americana, l’imperi europeu de la corona dels Àustries, el Segle d’Or, i bastantes coses més. Això sí, els llibres, la majoria, amb independència de l’editorial, es veuran il·lustrats amb cartells electorals del PSOE. Tot això sí que és populisme, com ho és condemnar en els llibres de filosofia a Plató, Aristòtil i Sant Tomàs com a masclistes.

El que erosiona la democràcia són coses com el problema crònic de les baixes inversions a Catalunya, la durada eterna de les obres, les inversions que es prometen i després no s’executen. No cal continuar perquè la llista és enorme. Aquest grup de partits que governen, del qual Colau a Barcelona és un magnífic exemple, practiquen sistemàticament la deformació de la realitat, l’engany, l’atribució de totes les culpes i responsabilitats als altres, es passen pel forro el funcionament dels mecanismes institucionals del nostre sistema democràtic. No practiquen mai la crítica ni demanen excuses pel que han fet malament i inverteixen diners i influencia per propagar el seu autoelogi. En aquestes condicions és clar que està degradat el debat públic, però la principal responsabilitat és dels qui manen, dels poderosos.

Creus que Catalunya viu una decadència?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...

Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.