L’atmosfera política transmet aromes de fi de “règim”, d’acabament del que ha estat el sanchisme.
Una sèrie de fets ho assenyalen:
1. Les enquestes. Ja fa temps que el teòric bloc format per PP i Vox és guanyador en unes eleccions, arribant o no a la majoria absoluta. Tampoc és cap novetat que el PP superi al PSOE i que UP mantingui una lànguida trajectòria descendent. La novetat de les últimes enquestes, com la de Data10 (de 4 de juliol) i la de Sigmados (de 3 de juliol), radica en el fet que el PP assoliria un nivell màxim d’escons, entre 133 i 134, i el PSOE quedaria lluny dels 100 escons, entre 95 i 86. La tendència en aquest sentit sembla clara.
2. Sánchez, com al final va fer Rodríguez Zapatero, acaba de reconèixer que “estem a les portes de la crisi”. Aquest reconeixement obligat per la força dels fets és un preludi més d’un capgirament electoral.
3. La violència de les xifres sobre l’atur. El president del govern les esgrimeix com a resultat de la seva bona gestió. Tenen una lectura positiva: 20 milions d’ocupats és una xifra rècord i al juny ha tornat a millorar l’afiliació a la Seguretat Social. Però les ombres són poderoses. Són les pitjors dades d’ocupació d’un mes de juny en els últims 15 anys. La bona evolució de l’ocupació no es tradueix en el creixement del PIB i això pot ser degut a tres raons: una estadística deficient, cosa improbable, uns salaris molt baixos i, especialment, menys hores treballades; en altres paraules, el panorama seria molt més clar si en lloc de comptar ocupats comptéssim hores realment treballades, perquè aquest factor explicaria les discrepàncies entre la perspectiva des de l’atur o la lectura del PIB,
4. El govern espanyol sempre ha jugat a la polarització com a arma electoral. La de “votar PP és obrir la porta del govern a Vox” ha estat la més utilitzada fins que ha demostrat, cas d’Andalusia, la seva inutilitat. Ara el govern ha incrementat sensiblement l’alçada de la desqualificació i és la ministra portaveu la que acusa el PP d'”una estratègia de la conspiració” que “li recorda aquella de l’11-M d’altres temps”. És evident que en aquests termes el joc democràtic és impossible. i quan un govern es veu obligat a jugar aquesta carta extrema és que té plena consciència que les coses van mal dades per a ell.
5. La necessitat desesperada d’aconseguir èxits. És el que ha portat a Sánchez a donar l’exclusiva en una entrevista a El País, que faria fixos a 67.300 empleats de la sanitat pública. Gran notícia d’entrada. Però que pren tota una altra dimensió quan es coneix o recorda que acabar amb els eventuals a la Sanitat és una obligació dictada per la Comissió Europea i, tema no menor, que a l’administració a qui li correspon realitzar-ho no és al govern central, que no té competències, sinó a les comunitats autònomes. És una forma com una altra de manipular els fets.
6. I coronant tots aquests elements de pes, un altre fet que oscil·la entre la frivolitat i l’escàndol. L’excursió als EUA d’Irene Montero i tres dones més del seu equip. Concretament, la número dos, Ángeles Rodríguez, la directora del gabinet, Lidia Rubio, i Isabel Serra que va ser fitxada com a assessora d’Igualtat després d’una sentència de 19 mesos de presó per un delicte d’atemptat a l’autoritat amb lesions lleus el 2014 i que li va fer perdre la seva condició de diputada autonòmica per UP a Madrid. Ara en el seu nou càrrec cobra 65.000 euros anuals. Un factor addicional en el cas Serra és que per entrar als EUA cal justificar en una declaració jurada que no es tenen comptes pendents amb la justícia. No està gens clar, i ja hi ha demandes al Congrés d’aclariment de com el govern ha resolt aquesta exigència de l’administració dels EUA.
Però el més greu de tot és el motiu del viatge, del qual de moment es desconeix el cost. El desplaçament es va fer amb l’avió oficial de l’Estat, el famós Falcón, i s’avalua que el vol a Nova York té un cost ell sol de 95.200 euros. La visita va consistir en una entrevista amb la directora executiva de polítiques de gènere del govern Biden, és a dir, una representant de tercera fila. No és habitual que un ministre espanyol dugui a terme un desplaçament específic només per a una reunió d’aquest nivell i menys amb tant d’acompanyament. La resta, el viatge de 3 dies, ha consistit en una anada a Nova York de la qual hi ha constància per les selfies que les mateixes interessades han penjat als seus comptes a les xarxes. Tot plegat una frivolitat i una despesa que sembla impròpia d’un temps de crisi. És clar que sempre es podrà dir que el viatge ha servit perquè Montero donés la gran notícia que ja no està emparellada amb Pablo Iglesias, el pare dels seus tres fills.
Sánchez, com al final va fer Rodríguez Zapatero, acaba de reconèixer que estem a les portes de la crisi. És un preludi més d'un capgirament electoral. Share on X
Loading ...
