La BBC ha definit la situació de Barcelona com a “ fora de control” a causa de la violència que viu la ciutat, amb un increment dels delictes violents del 31% en relació al mateix període de l’any anterior, que al seu torn ja va registrar un augment.
Les xifres de l’assistència d’advocats a detinguts dóna una altra orientació sobre la magnitud del problema: de l’1 de juliol al 15 d’agost foren 3.809 a Barcelona amb un increment respecte al 2017 del 32%. Els efectes s’estenen més enllà, 978 al Llobregat (18%) i 413 al Besos ( 27%) que registra l’impacte de La Mina.
L’Ajuntament de la ciutat ha vingut construint deliberadament una imatge d’una ciutat “transgressora” com atribut progre, en la que el top manta i els okupes, formaven part de la nova política, i on l’autoritat i el mot ordre estaven mal vistos. Aquesta deriva no ha estat creada pels quatre anys de govern Colau, però si ha estat portada fins a les darreres conseqüències.
S’ha pretès limitar el turisme, així en general, amb un fracàs notabilíssim, però alhora s’han creat les condicions per atraure un tipus de turisme particular, depredador, el que viu al carrer, el que ve atret per l’ambient canalla i transgressor que ha venut la ciutat. El resultat ha estat l’eclosió del turisme de borratxera, de la droga, promoguda a les cantonades de les Rambles, a un Raval que necessita que es desplegui la policia antiavalots pels carrers.
I d’aquest extrem a l’altre: la gent, pròpia i forana, veu que incomplir les ordenances sobre patinets i bicicletes es pot fer impunement i sistemàticament, que els semàfors són indicatius. Tot plegat fa que avui el desordre sigui la característica de Barcelona. El fet de saltar-se la norma és llei. I això s’encomana.
S’han produït ferits i morts per robatoris violents, per baralles i aldarulls, s’han produït greus incidents diplomàtics per aquesta causa amb Corea, Afganistan i Els Emirats àrabs. La ciutat ha estat a les notícies d’arreu del món per la seva imatge d’inseguretat i violència, però Colau ha desaparegut al llarg del mes d’agost en unes vacances irresponsables, deixant que els altres donessin la cara.
No es tracta només del problema de la crisi de seguretat de Barcelona, que ja de per si és prou greu. Però hi ha més. Hi ha la cultura oficial que ho ha fet possible i que continua enquistada al consistori, i una alcaldessa que viu la gestió pública des del més impúdic dels oportunismes.
