I si la Renaixença del segle XIX —en termes històrics, com aquell qui diu, fa quatre dies— hagués estat una excepció? Un miratge. Un ressorgiment cultural i lingüístic primer, seguit d’una voluntat política explícita, el catalanisme, que no fou sinó un breu alçament contra una tendència de fons: la de la desaparició d’un poble.
Un poble —una comunitat nacional— dotat de consciència pròpia: de llengua, dret, història, tradicions, moralitat col·lectiva. Un poble que, per aquestes raons, sempre ha maldat per autogovernar-se, que es reconeix en una comunitat de memòria i de vida.
I si aquella flama del segle XIX, aquella Renaixença, no hagués estat el començament d’una nova etapa, sinó l’últim reflex d’un món que ja s’apagava?
La pregunta no és menor, encara que resti fora de l’agenda política i mediàtica —com tantes altres coses que la realitat desmenteix cada dia. A Converses, ens guiem pels fets, i els fets són aquests: la dinàmica demogràfica catalana apunta cap a un ofegament accelerat. Entre el 2035 i el 2040, Catalunya haurà deixat de ser, en termes històrics significatius, el país que coneixem.
El canvi demogràfic: la substitució silenciosa
Les estadístiques més recents del 2025 són clares: la proporció de població nascuda fora d’Espanya a Catalunya ha arribat a nivells mai vistos. Avui hi viuen més de 2 milions de persones nascudes a l’estranger, el 25% de la població catalana. Una de cada quatre persones del país no hi ha nascut.
A Barcelona ciutat, la xifra encara és més contundent: 612.529 residents, un 35,4% del total. Més d’un de cada tres barcelonins és nascut a l’estranger. Cal diferenciar-ho de la nacionalitat: molts immigrants han adquirit la ciutadania espanyola, especialment llatinoamericans. Si només ens fixem en la nacionalitat, minimitzem la realitat. La dada nua, la que importa, és aquesta: ja hem traspassat tots els límits històrics.
A Catalunya, una de cada quatre persones és nascuda a fora. A Barcelona, més d’una de cada tres.
És la transformació més profunda i accelerada que ha viscut el país en segles.
Un país que es desinfla per dins
Al mateix temps, Catalunya pateix un dèficit vegetatiu crònic: moren més persones de les que neixen. Des del 2018, el saldo natural és negatiu. La pandèmia del 2020 va aprofundir el sotrac (–21.320 persones), i el 2023 el saldo encara era de –13.445.
Segons l’Idescat, entre 2024 i 2035 Catalunya perdrà uns 120.000 habitants per causes naturals, més defuncions que naixements, any rere any.
Aquesta pèrdua només es compensarà amb immigració. I ho farà de manera espectacular: per arribar als 9 o 9,5 milions d’habitants el 2035, caldrà entre un i un milió i mig d’immigrants nets.
El resultat és previsible: la població amb condició d’immigrant passarà del 25% actual al 30–32% el 2035. En alguns trams d’edat, la majoria ja és forana: gairebé la meitat dels adults de 25 a 40 anys han nascut fora, i a Barcelona més del 53% dels homes joves.
En pocs anys, el català esdevindrà una llengua exòtica i geriàtrica dins la seva pròpia capital.
La ideologia de l’extinció
A aquesta realitat s’hi afegeix una cultura dominant que sembla treballar contra la continuïtat del mateix poble.
L’hegemonia progressista al país ha convertit l’avortament en bandera moral, la família nombrosa en sospitosa, i la maternitat en un luxe o un problema.
Entre les dones més joves, un 30% de les mil·lennials es declaren bisexuals, i la inestabilitat relacional fa encara més difícil la formació de famílies.
En canvi, entre la població nouvinguda —sobretot de tradició musulmana o africana— aquesta cultura de l’extinció no existeix. Les seves taxes de natalitat i el seu teixit familiar continuen sòlids.
No cal ser un geni per preveure la Catalunya “kàput” de 2040, perquè cap partit polític, cap força, afronta aquesta realitat de manera integral.
Alguns —com Aliança Catalana— es concentren en criticar l’islam, però la seva pròpia ideologia és igualment antinatalista i antifamília.
Sense rerepaís, sense reserva
La situació actual és pitjor que en altres èpoques de decadència.
Al segle XVIII o XIX, quan la cultura catalana estava arraconada a les classes populars, encara hi havia un rerepaís rural, una reserva de llengua i tradició viva, que acabaria servint de base per a la Renaixença.
Avui això ja no existeix. No hi ha rerepaís, ni gruix social exclusivament català. El gruix del país ja es configura, majoritàriament, sobre el castellà.
I hi ha un altre element determinant: la composició de la immigració.
Espanya rep avui una immigració fortament hispanoamericana, plenament assimilable al projecte espanyol. Fins i tot VOX, que s’oposa a l’africana o magrebina, defensa la “Iberosfera” com a horitzó polític.
El govern espanyol, per la seva banda, veu la immigració com un motor econòmic immediat, perquè fa créixer el PIB encara que la renda per càpita empitjori. Així, no hi ha cap incentiu per contenir els fluxos migratoris; ben al contrari, s’hi fomenta la dependència.
La solitud final
Com tantes altres vegades en la seva història, Catalunya torna a estar sola. Però aquesta vegada hi ha una diferència terrible: no és només Madrid qui ens ha abandonat —són també els mateixos partits catalans, que, en nom de la modernitat, han renunciat a la continuïtat del seu poble.
Una de cada quatre persones a Catalunya ha nascut fora. A Barcelona, una de cada tres. El canvi demogràfic ja és aquí #Catalunya #Immigració #Demografia Share on X
Loading ...
