Tot apunta que el 2026 serà, inevitablement, l’any de les eleccions generals. Pedro Sánchez no esperarà al 2027. No es tracta d’una intuïció ni d’un càlcul improvisat, sinó el resultat d’una lectura freda de l’escenari econòmic i polític. Una lectura que combina dades favorables en superfície amb una realitat social cada cop més tensa, i que converteix l’avançament electoral en l’opció menys dolenta dins d’un ventall molt limitat d’opcions.
El primer pilar d’aquesta decisió és econòmic.
El govern pot exhibir, sense rubor, unes xifres macroeconòmiques sòlides: creixement del producte interior brut, creació d’ocupació i una evolució comparativa que permet afirmar que Espanya creix més que la mitjana de la Unió Europea. Aquest relat, reforçat per indicadors oficials i per una narrativa internacional relativament favorable, encara serà defensable el 2026. I probablement ho continuarà sent durant bona part de l’any.
Però sota aquesta capa de prosperitat aparent s’hi amaga una realitat molt més incòmoda. El creixement s’ha fonamentat, sobre manera, en una immigració massiva associada a salaris baixos i en sectors de poc valor afegit. La productivitat continua estancada, malgrat la injecció extraordinària dels fons Next Generation EU, una transferència de recursos d’una magnitud que només admet comparació amb el pla Marshall. L’efecte sobre la renda real de la majoria de la població, però, ha estat decebedor.
El ciutadà mitjà no viu de la macroeconomia, sinó del seu cistell de la compra. I aquí és on el relat oficial es trenca. L’habitatge, tant de compra com de lloguer, ha assolit preus prohibitius. La inflació acumulada, especialment en alimentació, ha erosionat el poder adquisitiu. La pressió fiscal i l’esforç tributari han crescut sense que els ingressos s’hagin deflactat per alleujar l’impacte inflacionari. El resultat és una percepció àmpliament compartida: amb els mateixos diners, avui es poden comprar menys coses que ahir.
Aquest sentiment de pèrdua no és anecdòtic. Genera un malestar profund, encara contingut però ja visible en el comportament polític de determinats col·lectius. Els joves en són el cas més clar: expulsats del mercat de l’habitatge, atrapats en feines precàries i amb horitzons vitals estrets, tendeixen a desplaçar-se cap a opcions polítiques cada cop més extremes i hostils al govern. És un senyal d’alarma que encara no ha esclatat del tot, però que marca una tendència.
En aquest context, només tres grups apareixen relativament protegits: els funcionaris, els pensionistes —amb matisos— i els perceptors del salari mínim.
Però aquest equilibri és fràgil. A partir del 2027, l’escenari empitjorarà substancialment. El creixement s’alentirà, en part perquè la mateixa crisi de l’habitatge reduirà l’atractiu migratori. I, sobretot, perquè s’esgotarà el recorregut d’un model basat en deute i en ingressos inflats pel creixement nominal del PIB.
Espanya haurà d’afrontar, finalment, una reducció real del seu endeutament. Fins ara, la ràtio ha baixat més per l’augment del denominador que per una contenció efectiva de la despesa. Però aquest mecanisme té límits clars. Quan els fons europeus deixin de fluir amb la mateixa intensitat, la despesa pública haurà de reduir-se o, com a mínim, contenir-se amb energia. El problema és que, mentrestant, s’ha consolidat una nova despesa estructural que s’afegeix a la ja existent.
A això cal sumar-hi factors inevitables: l’augment de la despesa militar, els compromisos derivats del nou finançament autonòmic i, sobretot, l’impacte massiu de la jubilació del baby-boom. Les pensions continuaran creixent a un ritme molt superior al dels ingressos per cotitzacions, generant un dèficit que només es pot cobrir amb més endeutament. I els problemes crònics de l’habitatge i la productivitat estaran lluny d’un camí de solució. El còctel és explosiu i políticament tòxic.
És aquí on entra el segon factor clau en el càlcul de Sánchez: la política interna.
Si les pròximes eleccions autonòmiques, com les d’Aragó, reprodueixen un resultat advers com el d’Extremadura, el malestar dins del PSOE es farà insuportable. Pressions internes, contestació al lideratge i necessitat de “treure vapor de la caldera”. Convocar eleccions seria, en aquest cas, una vàlvula d’escapament.
Però fins i tot en l’escenari contrari, una sorpresa positiva, la temptació d’aprofitar un moment aparentment favorable també empenyeria cap a les urnes. L’estratègia possible és sofisticada: anar a eleccions en el millor moment del 2026, assumir que serà molt difícil revalidar el govern, però obtenir un resultat prou digne per mantenir el lideratge i passar a l’oposició en condicions controlades.
Des d’allà, Sánchez podria esperar. La victòria del Partit Popular necessitaria el suport de Vox, i aquest fet, combinat amb l’empitjorament progressiu de l’economia, podria desgastar ràpidament el nou govern. Si això passa, la memòria col·lectiva —sempre curta— oblidarà que les arrels de la crisi es van aprofundir durant l’etapa socialista, i recordarà només que “amb Sánchez es creixia més que Europa”.
Anticipar per perdre, potser. Però també anticipar per tornar. Aquesta és, probablement, la lògica última del 2026.
Anticipar per perdre avui i tornar demà: l’estratègia més arriscada de Sánchez. #PSOE Share on X
Loading ...
