2024, un any més de trànsit cap a un nou ordre mundial

Antonio Gramsci (1891-1937) ha deixat escrit que “quan un món vell es mor i un món nou està per arribar, en l’interval sorgeixen monstres“. El papa Francesc ha dit (2014) que “ha començat la guerra mundial a trossos“. Josep Piqué ha declarat (2018) que “no estem vivint només una època de canvis, sinó que estem vivint un veritable canvi d’època”. El think tank Bruegel, radicat a Brussel·les, ha fet públic un informe (2023) en el que afirma que “ens dirigim cap a una nova Guerra Freda entre dos blocs liderats, respectivament, pels Estats Units, la potència hegemònica, i la Xina, la potència emergent“.

De “monstres“, en el sentit gramscià de la paraula, en tenim ara mateix uns quants en el panorama internacional, ben vius i amenaçadors, com la guerra de Gaza, la guerra d’Ucraïna, les reculades de França a l’Àfrica i l’esfondrament de la Franceafrique, les penetracions militars de Rússia a Síria i a l’Àfrica, les guerres híbrides, els llançaments de míssils de Corea del Nord cap a Corea del Sud, la venda d’armament de Corea del Nord a Rússia, el rearmament generalitzat, la desestabilització i la ruïna del Líban, la guerra civil del Yemen, el ressorgiment del Daesh o Estat Islàmic, el bloqueig de la navegació pel Mar Roig, etc.  Destacats comentaristes no deixen de parlar de “crisis continuades“, “crisi mundial permanent“ o permacrisi , “desordre“, “estat de confrontació general“ i “guerra mundial a trossos“.

El cert és que s’està morint un ordre mundial i n’està naixent un de nou, al mateix temps que s’està desplaçant el centre de gravetat geoestratègic del planeta d’Occident cap a les regions d’Àsiapacífic i Indopacífic, que Josep Piqué s’atrevia a situar concretament a l’Estret de Malacca.    

A partir de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units i Occident varen crear les anomenades “institucions de Bretton Woods“ (1944) (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, GATT, més tard convertit en l’Organització Mundial del Comerç) i l’Organització de Nacions Unides (ONU) (1945), amb la finalitat de responsabilitzar-les de la governança econòmica i política mundials, respectivament. Aquestes institucions són avui qüestionades, especialment per la Xina, també per Rússia, que les consideren massa “occidentals”, i acusen els EUA “d’unilateralisme“ i d’”hegemonisme”.

Per aquest motiu estan construint les seves pròpies institucions globals, algunes en el marc del grup anomenat BRICS -sobre el que tornarem més endavant- creat l’any 2009  pel Brasil, Rússia, Índia i Xina, als que posteriorment s’hi va afegir Sud-àfrica. El primer de gener d’enguany s’hi han incorporat cinc nous estats: Iran, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Etiòpia i Egipte.  L’ONU està lluny de ser eficaç en matèria de governança política mundial, degut essencialment al dret de veto dels cinc membres permanents del seu Consell de Seguretat (els Estats Units, la Xina, Rússia, Regne Unit i França).

L’ordre mundial va ser bipolar de 1945 a 1989 amb dues potències dominants,els EUA i l’URSS, i es va caracteritzar per la Guerra Freda. La Xina, l’any 1978, canvia de model econòmic, adopta el sistema de lliure empresa (capitalisme d’estat), inspirant-se en el model exitós de Singapur, i comença una carrera espectacular de creixement econòmic. L’any 1989 cau el Mur de Berlín i l’any 1991 fa implosió l’URSS. El sociòleg Francis Fukuyama pregona aleshores “el final de la història i  el triomf universal de la democràcia liberal i l’economia de mercat“.

L’ordre mundial durant el període 1989/1991-2001 és plenament unipolar, amb els EUA com a potència hegemònica indiscutible. L’any 1989 va significar una gran victòria per a Occident. Mentrestant, la Xina continua el seu camí ascendent meteòric i és admesa l’any 2001 com estat membre a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). El progrés de l’OTAN d’aquells anys en territoris de l’antiga URSS serà la raó primera de la invasió russa d’Ucraïna l’any 2022.

A partir de l’any 2001 (atemptats terroristes islàmics als EUA) i fins a 2021 (retirada unilateral dels EUA i Occident d’Afganistan) es viu un període caracteritzat pel declivi progressiu de l’ordre unipolar dominat pels EUA, que s’embranca durant vint anys en costoses guerres de resposta als atemptats de 2001 (Iraq, Afganistan, Síria…).  El cansament americà de tanta guerra es fa visible amb la seva retirada unilateral de tropes d’Afganistan el mes d’agost de 2021, que recorda la humiliació americana viscuda anys enrere a Vietnam.

Els Estats Units desaprofita els seus anys de poder mundial en solitari posteriors a la caiguda de l’URSS i queda atrapat en empreses irreflexives com les guerres de l’Iraq i Afganistan. Això proporciona un temps molt valuós a la Xina, que ja es veu superant els americans en la cursa tecnològica. Avui, a més, la Xina controla infraestructures a mig món, a través de la seva nova política de “les noves rutes de la seda“, creada per l’actual líder Xi Jinping l’any 2013. La Xina, després de convertir-se en “la fàbrica del món“, comença a liderar els sectors tecnològics d’avantguarda.

Putin va prendre bona nota de la retirada occidental d’Afganistan l’any 2021 i a l’any següent envaïa Ucraïna.

La guerra d’Ucraïna ha causat un gran perjudici estratègic als EUA: l’agermanament entre la Xina i Rússia. A la dècada dels setanta del segle passat, Kissinger i Nixon van aconseguir separar els dos gegants comunistes. Però la guerra d’Ucraïna els ha tornat a ajuntar. Rússia perquè no tenia alternativa davant del boicot occidental i la Xina perquè en treu grans avantatges: cru i gas a baix cost més influència geopolítica enorme en la batalla per l’hegemonia mundial. La Xina i la Rússia de Putin són avui les campiones del revisionisme dels sistemes de governança econòmica i política a escala global inspirats pels Estats Units a partir de 1944.

Actualment, es pot distingir entre quatre blocs a l’escenari geopolític mundial:

1) L’Oest Global (Putin parla d’Occident Col·lectiu), dirigit pels Estats Units, en el que es troben l’OTAN, la UE, Japó, Austràlia, etc.

2) L’Est Global, dirigit per la Xina, en el que figuren els BRICS i l’Organització de Cooperació de Shanghai (OCS), fundada l’any 2001 per la Xina, Rússia, Kazakhstan, Kirguizstan, Tadjikistan, i Uzbekistan, als que s’hi han afegit posteriorment Índia, Pakistan i Iran, amb seu a Pequín.

3) El Sud Global, antics “països no-alineats”, “països en vies de desenvolupament” o “tercer món”, un total d’uns 124 països que l’Índia pretén dominar, però també la Xina i Occident, a través de múltiples iniciatives d’influència o control que arriben tant de l’Oest Global com de l’Est Global; el Sud global s’organitza en grups com el G-77 o el G-124; bona part dels països del Sud Global fan costat a Rússia en el plet d’Ucraïna, com es veu en successives votacions a l’ONU.

4) Conjunt de potències regionals i “vells imperis renaixents” com Índia, Turquia, Iran, Brasil, Indonèsia, Nigèria, etc.

Un altre grup existent, anomenat G-20, aglutina a països tant de l’Oest global, com de l’Est global i del Sud global, per a tractar sobre qüestions econòmiques d’interès global, essent l’organització que més s’assembla a un govern mundial, encara que només de caràcter econòmic.

S’observa el fort desgast de l’ordre unipolar liderat per EUA -que al mateix temps està coneixent greus problemes d’ordre intern, com són una extrema polarització política i la possible arribada d’una segona presidència de Trump de conseqüències imprevisibles- i un avenç cap a nou ordre (o desordre) mundial de caràcter multipolar, en el que només existeixen dues potències globals: l’hegemònica en declivi (EUA) i la re-emergent (Xina). Val a dir que la Xina és més pròpiament “re-emergent” que no pas simplement “emergent”, car es tracta d’una civilització amb cinc mil anys d’història que retorna al seu lideratge secular.

històricament, el destí de les relacions entre una potència hegemònica i una altra d’emergent acostuma a acabar en conflicte bèl·lic

Els analistes coincideixen en afirmar que el futur del món dependrà del tipus relacions que les dues grans superpotències – EUA i Xina- arribin a establir entre si. Són de tres tipus: competència, cooperació i confrontació. La famosa “trampa de Tucídides” espanta quan avisa que històricament, el destí de les relacions entre una potència hegemònica i una altra d’emergent acostuma a acabar en conflicte bèl·lic.

Per la seva banda, la UE no aconsegueix convertir-se en una tercera potència mediadora entre USA i la Xina. De moment és incapaç d’arribar a la seva unió política federal amb polítiques comunes en matèria de defensa i exterior. La UE aspira a una certa “autonomia estratègica” dins de l’Oest global dominat per USA. Els europeus no tenim ni força per aconsellar, com s’està veient a l’actual guerra de Gaza, que ha posat en evidència el distanciament de posicions no solament entre diferents estats membres de la UE, sinó també entre alts representants de les mateixes institucions comunitàries europees.

L’ampliació dels BRICS de cinc a deu membres el dia 1 de gener de 2024 és un cas paradigmàtic del desplaçament del centre de gravetat geopolític i geoeconòmic de l’Oest cap a l’Est. Tal com varen anunciar a la seva darrera cimera de Johannesburg del mes d’agost de 2023, cinc nous membres s’acaben d’incorporar al grup. Argentina va ser també convidada, apadrinada pel Brasil (membre fundador), però el govern argentí actual presidit per Javier Milei ha declinat finalment la invitació, tot al·legant que no està disposat a “alinear-se amb els comunistes” i que “els meus socis preferents són els Estats Units i Israel”.

Els deu estats membres actuals del grup BRICS representen quasi la meitat de la població mundial i prop del 40% del PIB mundial. Constitueixen el contrapès polític més gran a l’Occident Global.

Els BRICS inclouen tres dels països que figuren entre els deu exportadors més grans de petroli del món (Iran, Emirats i Aràbia Saudita). Plantegen obrir-se a més països i crear una moneda comuna que faci front al domini global del dòlar. Amb tot, hauran de lidiar amb fortes diferències internes, com la rivalitat entre Índia i Xina, les bones relacions que alguns membres tenen amb USA (Brasil, Egipte, Índia, Aràbia Saudita), o la tradicional enemistat i rivalitat regional entre Iran i Aràbia Saudita.

Un dels projectes més destacats dels BRICS ha sigut la creació l’any 2015 del Nou Banc de Desenvolupament, una institució alternativa al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional, amb seu a Shanghai, que ja ha invertit més de 30.000 milions de dòlars a diferents economies del tercer món. Els BRICS tenen un gran potencial de desenvolupament. Occident veu en els BRICS una alternativa a l’actual ordre mundial.

A la vista de tot plegat, es pot pensar que ens trobem davant la deconstrucció, lenta, però progressiva, del sistema multilateral instaurat després de la Segona Guerra Mundial, així com de l’ordre mundial unipolar inaugurat a partir de 1989 dominat per USA, que s’ha anat debilitant especialment a partir de 2001 fins a tocar fons el mes d’agost de 2021 amb la retirada nord-americana d’Afganistan.

Actualment, s’avança cap a un nou ordre (o desordre, segons alguns analistes) de caràcter multipolar i al mateix temps, es va conformant una nova Guerra Freda, principalment comercial i tecnològica, entre les dues úniques superpotències, els EUA i la Xina, protagonistes d’una gran batalla per l’hegemonia mundial.

 Loading ...