Els primers anys del segle XXI es caracteritzen per l’acceleració de la història, l’esfondrament de l’ordre mundial establert l’any 1989 i l’auge del populisme autoritari

És evident que les dues primeres dècades del segle  XX  han sigut  molt mogudes i que ens han conduït a una època d’incertesa. Molts es pregunten com s’ha pogut passar d‘una situació  tan  optimista com la de  l’any 1989 , per a Occident particularment, a un altre tan diferent com l’actual

La culpa es pot atribuir a l’aparició d’una sèrie d’esdeveniments  i d’una concatenació de crisis que s’han anat produint  a partir de 2001 fins als nostres dies (una mescla de “cignes negres“ o successos totalment sorprenents i  “cignes grisos“ o successos que  podrien haver sigut previstos).   Destaquen per la seva importància els atacs del terrorisme islàmic en territori dels Estats Units  l’11 de setembre de  2001, l’esclat de la Gran Recessió el 15 de setembre de  2008 i l’assalt al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021, en plena crisi sanitària començada l’any 2020,  en la que encara estem submergits.

L’any 1989  corrien temps  de victòria per a Occident.  Els historiadors   proclamaven aquell any com el veritable  final del segle XX (que hauria començat l’any 1914 amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial i batejat com a “segle curt“), s’aclamava el triomf universal de la democràcia liberal i de l’economia de mercat sobre   el totalitarisme comunista,  alguns parlaven del “final de la història“ (Francis Fukuyama, “El fin de la historia y el último hombre”, 1992).  A partir de 2001,  ja es començava a parlar del “retorn de la història“ (Robert Kagan, “El retorno de la historia y el fin de los sueños “ , 2008) i es   comparen els primers anys  del segle XXI amb els  que varen precedir a  l’esclat de la Segona Guerra Mundial,  per haver conegut fenòmens paral·lels   als actuals, com l’auge dels populismes     o la Gran Depressió de 1929.

Quan el tsunami populista va colpir el turó del Capitoli de Washington el mes de gener de 2021, es varen poder veure arreu del món les imatges esperpèntiques d’un búfal humà presidint la Cambra de Representants. Eren una prova fefaent que la democràcia liberal estava en perill, amenaçada per una onada populista. S’ha comparat aquell assalt al Capitoli amb el putch fracassat de Hitler a Munic els dies 8 i 9 de novembre de 1923, l’anomenat putsch de la Cerveseria, un intent fallit de cop d’estat.

El segle XXI ha començat amb la por com a sentiment predominant i amb la incertesa d’un nou ordre mundial per definir, en el que destaca la gran reemergència de la Xina i el declivi relatiu de la potència hegemònica,  els Estats Units. Per primera vegada en molt de temps, es nota a faltar un relat que interpreti el món i sigui entès pels ciutadans.

Vivim  moments crítics que  interpel·len i   empenyen a preguntar-nos cap a on ens dirigim. La crisi sanitària actual del coronavirus és una calamitat que aguditza i accelera la sensació de vulnerabilitat i  d’inquietud  que ja teníem. És una crisi que   ha vingut a intensificar problemes que ja existien i els ha interrelacionat.

Al mateix temps, la globalització ha posat en evidència les incapacitats i manca de recursos dels estats per afrontar problemes  transfronterers com la crisi sanitària, la revolució digital o el canvi climàtic. No existeix una governança global capaç d’afrontar amb eficàcia els problemes globals. Es va veure l’any 2001 amb els atacs de l’islamisme terrorista, l’any 2008 amb una crisi financera de grans proporcions i torna a veure’s ara amb un virus que provoca una pandèmia capaç de  desestabilitzar el planeta.

Dins d’aquest context, el populisme progressa, particularment  el populisme  autoritari. S’obre camí la figura d’un líder redemptor  que ofereixi seguretat davant de la por i  que doni  un sentit protector a la inseguretat i la incertesa. Ho fa utilitzant tecnologies  disruptives que avui s’estan desenvolupant a velocitat de vertigen, com la  intel·ligència artificial, les xarxes socials, l’accés universal a internet i  la resta dels avenços que formen part de la quarta revolució industrial o revolució 4.0. El populisme autoritari  té el camp adobat, ja que molta gent es pregunta, arreu del món, si no seria millor per a la seva supervivència de sotmetre’s a un poder disciplinari que , a la manera xinesa , faci més rigorosa i eficient la presa de decisions per resoldre els problemes  que pesen sobre el futur de  la humanitat.

Assagistes i politòlegs reconeguts, com  Anne Applebaum, escriuen sobre la decadència actual  de les democràcies (“El ocaso de la democracia. La seducción del autoritarismo“, 2019). Tracten sobre les tendències  autocràtiques  en societats que fins avui presumien de liberals, fenomen que es dona fins i tot  en estats membres de la UE. Expliquen com algunes democràcies ho estan deixant de ser per a convertir-se en “democradures “,  un mix de democràcia i dictadura. La renovada seducció de l’autoritarisme no coneix fronteres, apareix a tots els racons del món.    Daniel Ziblatt i Steven Levitsky   són dos autors que tracten sobre la degradació interna de les  democràcies consolidades. Expliquen com  els líders elegits  poden subvertir  gradualment el procés democràtic per augmentar el seu propi poder (“Como mueren las democracias “, 2018 ).  Francis Fukuyama   també analitza aquest fenomen de degradació democràtica, referint-se especialment als Estats Units.   Posa l’èmfasi en la extrema polarització política que dificulta el consens, la mentida constant en política ( fake news)    i el gran poder d’influència  dels lobbies sobre el procés democràtic ( “Political  order and political decay”, 2018).  

Timothy Snyder, arran de la victòria de Donald Trump a les eleccions dels Estats Units l’any 2016, ha escrit un llibre dedicat a la resistència democràtica, sense fer referència directa a Trump, però sí a les anomalies o alarmes identificades per l’autor durant la campanya (“Sobre la tirania”, 2017). L’autor afirma en el pròleg del seu llibre que “la història no es repeteix, però sí que alliçona”. Fa referència a la història recent de països europeus del segle XX que han sofert tiranies de divers aspecte ideològic, del nazisme al comunisme. Per evitar que la història negra del segle XX a Europa es repeteixi, Snyder proporciona un conjunt de lliçons específiques. Tots aquests autors ,i tants d’altres, coincideixen  afirmar que la desconfiança majoritària de la ciutadania davant molts líders polítics i els processos democràtics en general constitueixen un vertader caldo de conreu per al populisme autoritari.

En moltes democràcies els ciutadans perceben que proliferen els polítics que posen per sobre els seus interessos personals  i partidaris al  bé comú i l’interès general. Per això mateix  perden credibilitat i manquen de  l’autoritat necessària per al bon funcionament de la democràcia. Un estudi recent del prestigiós think tank nordamericà  , Pew Research Center , mostra el retrocés del nombre de  democràcies en el món produït els darrers anys , després d’haver arribat a un  punt màxim pels voltants de  l’any 1989.

La democràcia i el liberalisme, triomfadors universals fa tres dècades, avui apareixen com a perdedors davant del tsunami populista. També ho semblen organitzacions com la Unió Europea (UE), caracteritzada precisament pels seus valors democràtics i liberals. La UE, amb l’esperança de revertir tendències, ja ha declarat que lluitarà per evitar que s’implantin “falses democràcies digitals” o “democràcies il·liberals”. La UE proposa un nou humanisme liberal que trenqui el bucle de la polarització divisiva que afavoreix el populisme i les seves demandes autoritàries i impulsi en contra seva una racionalitat col·laborativa. La UE vol convertir l’ésser humà en el centre, destí i mesura de les polítiques que donin resposta als interrogants de fons que pesen sobre el futur de la humanitat. Vol salvar la democràcia, l’Estat de Dret i les llibertats fonamentals.

La UE està convençuda que els esdeveniments viscuts al llarg de les dues primeres dècades del segle XXI proporcionen una gran lliçó: la cooperació humana és l’única eina possible quan les nostres capacitats individuals es veuen superades pels esdeveniments. Creu que no s’ha donat ara ni mai una oportunitat històrica perquè la dictadura sigui preferible a la democràcia. La UE vol aprofundir en un humanisme global amb la convicció de què valorar la llibertat i la democràcia no és quelcom exclusivament occidental.

Niall Ferguson és un altre acreditat politòleg que ens recorda que les institucions que han fonamentat la civilització occidental, i que varen triomfar globalment l’any 1989, són bàsicament quatre, i totes quatre s’han deteriorat greument al llarg de les darreres dècades (“Civilización. Occidente y el resto”,1973; “La gran degeneración. Cómo caen las instituciones y mueren las economías“, 2015). La primera és un govern representatiu, que xoca frontalment contra el populisme. Efectivament, aquest defensa un concepte de democràcia diferent de les societats modernes i liberals. La seva aposta és la d’un líder carismàtic que interpreti directament la voluntat del poble i que, en tot cas, utilitzi referèndums per legitimar-se. La segona és el lliure mercat. La burocràcia i el clientelisme populistes li són enemics principals, al costat d’impostos injustificats, intervencionismes perjudicials i males lleis. La tercera és l’Estat de Dret. El populisme dissocia la democràcia de l’imperi de la llei, però no hi ha democràcia sense llei. La quarta és una societat civil forta. Dahrendorf la defineix com “la societat de les associacions, de les agrupacions lliures de persones”. La considera “condició fonamental de la democràcia” i “essencial per a la superació de la dependència de l’Estat”. El liberalisme polític sempre ha sigut partidari d’una societat civil vigorosa, lliure i plural, com a remei contra la demagògia populista.

La salvaguarda de la democràcia liberal ha de ser prioritària davant del repte que representa la força combinada del populisme autoritari i la degeneració del mateix  procés democràtic a molts països. En el cas de la UE, es tracta de defensar els seus valors fundacionals que recull l’Article 7 del seu text legal principal, el Tractat de la Unió Europea TUE (Tractat de Lisboa) de 2009, equivalent a una “constitució europea”. Aquest article, que tots els europeus hauríem de saber de memòria, diu així: “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones”.

 Loading ...