Tres dies després de la manifestació de l’11 de setembre se’n produirà una altra a la ciutat de Barcelona de signe ben diferent. En aquest cas, els convocants són les associacions de veïns, i el seu objectiu és protestar contra la situació d’inseguretat que viu la ciutat. Malgrat els esforços d’Ada Colau per desautoritzar les crítiques, presentant-les com una campanya orquestrada per la dreta, aquestes es multipliquen impulsades pel degoteig diari de violència atemoridora.
Les xifres confirmen que no hi ha campanya ni un alarmisme injustificat. Els robatoris amb violència, una de les causes principals de preocupació, situen Barcelona, en el còmput dels 6 primers mesos de l’any, en un destacat primer lloc, amb 7.082 casos. Madrid, amb pràcticament el doble de població, la segueix de lluny amb 5.187 casos.
A partir d’aquí, les xifres davallen d’una manera extraordinària, perquè la tercera ciutat és València amb només 923 casos, seguida de Sevilla amb 891. I, atenció, perquè la cinquena ciutat amb més robatoris amb violència és l’Hospitalet, amb 723 casos, pràcticament empatat amb Badalona, amb 720.
Hi ha un efecte Barcelona que impacta sobre aquestes dues altres ciutats i que juntament amb St. Adrià i Sta. Coloma formen la conurbació de Barcelona; és a dir, el contínuum urbà en el que no existeixen límits visibles que separin les poblacions. El cas de St. Adrià és ben significatiu, amb només 36.669 habitants, presenta 172 casos de robatoris violents amb un increment del 41%. En conjunt, la conurbació de Barcelona se situa en l’ordre de 9.000 delictes d’aquella mena només en 6 mesos.
Per si fos poc, també la capital catalana té un dels índexs més elevats de creixement d’aquesta delinqüència, el 30,5% en el que va d’any. La superen St. Adrià, Lleida amb el 49,6%, però només arriba als 196 delictes, i Saragossa amb el 48,9% i amb 463 robatoris amb violència com a xifra absoluta. En contrapartida, i en relació a les grans ciutats espanyoles, a Madrid només ha crescut el 9,1%, València el 5,7% i a Bilbao l’1,5%.
En realitat, el problema de Barcelona es va convertint per la seva dimensió en un problema català.
