El temps que fa que no hi ha un govern amb dedicació normal a Catalunya comporta que els problemes i les necessitats s’agreugin i multipliquin. Sense pretendre fer un examen exhaustiu, aquestes són les principals qüestions que ha d’abordar de manera immediata i eficient. La primera, i és una qüestió marc, fa referència als fons europeus per a la recuperació. A hores d’ara no sabem absolutament res d’en què s’aplicaran i en què consistirà la seva gestió.
A més d’aquesta gran tasca, es poden assenyalar les següents:
- El redreçament del sistema educatiu. Els resultats de Catalunya en rendiment escolar són tan dolents com ho pot ser la mitjana espanyola, que ho és molt. No és assumible que un país amb una tradició pedagògica tan forta tingui una situació d’emergència com la que viu l’escola a Catalunya. Els seus efectes sobre el benestar i el progrés econòmic a llarg termini són decisius.
- El problema de la finalització de les concessions i peatges i el finançament de les vies d’alta capacitat. Aquí hi ha una patata calenta no resolta i no només això sinó que la hipòtesi, que no solució, de la Generalitat i la del govern espanyol s’assemblen tant com un ou i una castanya, són incompatibles. Pagament per vinyeta en el cas català o pagament per ús en la tesi del govern espanyol. Resoldre això és urgent.
- Completar els traspassos de rodalies amb tots els recursos necessaris. Aquesta és una altra assignatura pendent i essencial. El traspàs “polític” que Zapatero va fer en el seu moment a la Generalitat socialista va servir per donar titulars als diaris, però en realitat és una cessió competencial molt deficient. Cal resoldre aquest punt si es vol normalitzar l’anòmala situació del transport de passatgers a Catalunya.
- La millora de les connexions ferroviàries amb el sud de Catalunya. És una altra gran assignatura pendent que assenyala que hi ha diverses Catalunyes i algunes d’elles molt oblidades. És el cas del sud.
- Acabament del tram central de la línia 9 del metro. És prioritari perquè la inversió feta i els anys que fa que dura aquesta broma és una malversació que només quedarà en bona part resolta quan aquest tram central entri en funcionament.
- L’aplicació dels 1.000 milions per habitatge compromesos. Pere Aragonès té pendent d’explicar com i quan aplicarà aquesta promesa.
- Resoldre el costós i inacabable embolic dels regadius del canal Segarra Garrigues. En un país normal l’escàndol de la mala utilització dels diners entorn a aquesta gran obra hauria posat fi a la vida política de més d’un. Aquí no passa res.
- L’execució del compromís d’aplicar 5.000 milions d’euros a sanitat. Aquesta també és una qüestió que s’ha d’explicar i concretar. En quin termini, en quines aplicacions, quina part anirà a primària, quina a transformar places interines en fixes. Moltes qüestions que han de ser d’entrada objecte d’informació i després veiem com es resolen.
- Catalunya està funcionant amb un pressupost d’abans de la crisi de la Covid-19, i aquest fet s’accentuarà enguany perquè s’ha optat pel camí de la pròrroga. Fins al 2022 no es disposarà d’aquest instrument fonamental pensat per al moment. És imperatiu que, donat el temps que falta, es faci un bon pressupost que integri tot allò que cal abordar resolutivament i del que la present ressenya n’és una petita mostra.
- Els 10 projectes de llei pendents. L’executiu ha de resoldre aquesta qüestió d’una vegada per totes, bé decidint si hi ha alguns que han de decaure, bé tirant-los endavant. Però és evident que l’herència que ha rebut ha de tenir un tracte racional i transparent. Què es pensa fer amb aquests projectes?
Junt amb aquest apunt n’hi hauria un altre ben diferent que serien les grans qüestions, com per exemple la necessària reforma de la Generalitat de la llei electoral o de l’absurd sistema impositiu autonòmic. Però aquestes són figues d’un altre paner.