Els Estats Units mai han situat l’ONU en el centre de la seva política exterior. No obstant, han procurat des de la seva fundació finançar-la de forma abundant (de fet, per sobre del que els hi correspondria) i consagrar-li una certa atenció.
En general, Washinton ha aprofitat les Nacions Unides de forma coherent com un instrument de la seva política exterior (per exemple en termes de comerç internacional), i l’ha deixat de banda quan no els interessava (cas de la guerra d’Iraq al 2003).
No obstant, a mesura que la Xina guanya en importància política mundial, cerca també un paper més actiu en les institucions internacionals. Això, és clar, per inclinar-les a favor seu sempre que sigui possible.
La Xina ho té ara particularment fàcil. Al lideratge cada cop més contestat dels Estats Units (un fenomen anterior a la presidència de Trump) s’hi suma la preferència del president actual per la política bilateral.
Cada cop més activa a l’ONU
Pequín està des de fa anys parant especial atenció a l’ONU. No és sorprenent ja que és en certa manera el parlament de virtualment tots els països sobirans del món i el paraigües d’una munió d’organitzacions especialitzades, des de l’Organització Mundial del Comerç fins al Tribunal Internacional de Justícia.
Durant els darrers anys, Pequín s’ha presentat com un membre molt més actiu que Washington. Kristine Lee recull alguns dels fets que ho demostren: quatre de les quinze agències especialitzades de l’ONU estan liderades per xinesos, mentre que tan sols una pels Estats Units. Pequin ha proposat una dotzena de memoràndums d’acord per recolzar el seu projecte econòmic i social euro-asiàtic “Iniciativa del Cinturó i la Carretera”. I està creant un grup de recolzament compost per països autocràtics, que li serveix per blindar la seva pròpia política interior.
Mentre els Estats Units retallen la seva contribució a la ONU, la Xina l’incrementa: l’ha de fet multiplicat per cinc en la darrera dècada i ja és el segon contribuent principal de l’organització.
Un model alternatiu basat en la no-ingerència
La Xina proposa a l’ONU un model alternatiu al liberalisme occidental que ha predominat en l’organització des del 1945. Aquest model es reposa en una visió estatista de la política internacional. Tant les organitzacions internacionals com les entitats no governamentals han de reconèixer i acatar la plaça dominant de l’estat.
A pesar de les dificultats que pugui semblar que planteja com a estratègia per a conquerir l’ONU, aquesta narrativa té un gran avantatge respecte el liberalisme occidental: permet defensar de forma més coherent el multilateralisme. Això sí, un multilateralisme on només hi tenen cabuda els governs estatals. Per descomptat, a quin interessa més aquest model és als països autoritaris, que senten la pressió internacional de l’ONU per a democratitzar-se.
La lenta expansió de la Xina dins de l’ONU conduirà, si els Estats Units no prenen mesures urgents, a una organització molt diferent de l’actual, que farà del principi de la no intervenció en els assumptes interns dels estats el seu principal lema. I això anirà en detriment dels drets humans, així com també dels drets dels països més febles.
