La Xina encapçala l’acord de lliure comerç més gran del món format per quinze països de la regió Àsia-Pacífic

S’acaba de crear  l’Associació Econòmica Integral Regional (AEIR) o RCEP en sigles angleses (Regional Comprehensive Economic Partnership). Es tracta de l’acord de lliure comerç més gran del món.  La seva firma va tenir lloc el 15 de novembre al Vietnam, després de vuit anys de negociacions. L’acord agrupa quinze països: els deu membres de l’ASEAN (Associació de  Nacions del Sud-est asiàtic) (Birmània, Laos, Tailàndia, Cambodja,  Malàisia, Singapur, Vietnam, Filipines, Brunei i Indonèsia)  més cinc estats  de la regió: el Japo, la Xina, Corea del Sud, Austràlia i Nova Zelanda. Per primera vegada, els tres grans actors econòmics de la regió Àsia-Pacífic  -Xina, Corea del Sud i el Japó- estaran units per un  tractat multilateral únic.  Perquè entri en vigor,   el RCEP haurà de ser ratificat com a mínim per sis països dels deu que conformen  l’ASEAN i per tres dels cinc  socis externs, un procés que pot durar  mesos.

L’acord representa prop d’un 30 per cent del comerç mundial, amb un mercat de 2.200 milions de persones, i agrupa un terç de la població del planeta  a la regió que més creix del món en aquests moments. La riquesa produïda pels països signants és d’uns 23 bilions d’euros, més d’un quart  del PIB mundial (uns vuitanta bilions d’euros).

L’objectiu és aconseguir una obertura dels intercanvis comercials i per això es preveu l’eliminació d’un 90 per cent de les barreres aranzelàries  entre els quinze països fundadors. Aborda temes concrets com  economia digital,  propietat intel·lectual i  uniformització de regles administratives. Un 65 per cent dels serveis es veuran lliures de restriccions comercials i els estrangers podran adquirir més participacions.

Aquesta iniciativa  es pot percebre  com una resposta a les dificultats de la pandèmia. Així ho ha reconegut, per exemple, el primer ministre del Vietnam, Nguyen Xuan Phuc, en declarar el següent: “L’acord contribuirà a desenvolupar les cadenes de valor destruïdes per la Covid-19 i a sostenir la recuperació econòmica“.

Però, sobretot,  és una iniciativa  que significa una reacció contra l’aïllacionisme dels Estats Units, que sota la presidència de Trump ha abandonat  un altre tractat comercial de gran importància a la mateixa regió del món, que unia les dues ribes del Pacífic, l’asiàtica i l’americana: el    Trans-Pacific  Partnership  (TPP). La retirada nord-americana del TPP ha  deixat de facto el terreny lliure perquè la Xina estengui el seu lideratge i intensifiqui una globalització regional, ja que el RCEP és el primer tractat multilateral al qual Pequín s’afegeix. El TPP s’ha acabat creant, de totes maneres,  sense els Estats Units i sota el lideratge del Japó amb el nom de Comprehensive and Progressive Agreement for Trans–Pacific Partnership (CPATPP). El nou TPP inclou els següents països: Japó,  Austràlia, Brunei, Canada, Xile, Malàisia, Mèxic, Nova Zelanda, Perú, Singapur i Vietnam. El TPP era la peça central del programa strategy pivot to Asia del president Obama (nova orientació de la política exterior nord-americana que tenia Àsia com  prioritat). Sense la  retirada dels Estats Units l’any 2017, el TPP hauria suposat l’acord de lliure comerç més gran del món, cobrint un 40 per cent del PIB mundial.

El nou tractat regional consolida les ambicions geopolítiques regionals més amplies de la Xina, al voltant de  “les noves rutes de la seda“, i ajudarà la Xina a reduir la seva dependència dels mercats i de la tecnologia occidental, un moviment accelerat per la creixent fractura amb Washington durant els quatre anys de mandat presidencial de Trump.  El nou tractat és un indici de què   la globalització industrial havia anat massa lluny i que ara és qüestió d’anar cap a una fórmula intermèdia de regionalització de tipus regional.

Pequín ha aprofitat la presentació del nou tractat regional per a presentar el seu país com a “campió de la globalització“ i de la “cooperació multilateral“, obviant els problemes polítics i socials de democràcia interna al seu territori.

L’Índia és la gran potència asiàtica absent de l’acord. Això és particularment important  si hom pensa que el creixement econòmic regional més gran del món  es va traslladant  ràpidament  des de la regió Àsia-Pacífic cap a la regió Indo-Pacífic,  amb l’estret de Malacca com a centre de gravetat. L’Índia s’hi havia afegit inicialment, però va decidir de fer marxa enrere, tot i que se li deixa la porta oberta per quan canviï d’opinió. Delhi tem, amb el seu possible accés al  nou acord, que el seu país es vegi inundat de productes més barats, provinents principalment de la Xina, però també, per exemple, de llet i formatges provinents d’Austràlia i Nova Zelanda. L’economia índia tradicionalment tutela el seu sector agrícola, format per petites empreses, i té en general un règim comercial força proteccionista.

En el RCEP, a més d’obviar els possibles problemes de democràcia interna dels seus països membres, tampoc fa cap  referència als drets laborals i el respecte del medi ambient, dues qüestions difícils per a moltes economies emergents a l’àrea.

Encara que els líders xinesos no presumeixen  obertament de què el RCEP sigui una victòria xinesa sobre els Estats Units, la signatura del  tractat confirma la idea que Pequín lidera els fluxos d’integració econòmica regional en uns moments en què molts estats focalitzen la integració econòmica en el multilateralisme. La  Xina és el líder comercial de la regió i el primer donant a països pobres com Cambodja.  Ara pot presentar-se com el líder protector del lliure comerç regional, i ha aconseguit que  alguns aliats claus dels Estats Units a la regió,  com Japó o Austràlia, hagin entrat al RCEP.

No hi ha dubte, per tant, de què per a la  Xina el RCEP és una victòria geopolítica. La Xina aspira a ser el primer motor econòmic regional, sobretot després de la retirada dels  Estats Units  del TPP.

ASEAN també pot clamar victòria.  Els líders d’ASEAN poden presumir del fet que el RCEP uneix més fortament el grup de deu països que  conformen aquella Associació regional.

Brussel·les està analitzant actualment   els impactes de la creació del  RCEP sobre la UE. En primer lloc, es constata el  gran èxit diplomàtic de la Xina  i la seva   victòria tant geopolítica com econòmica. L’acord confirma que la Xina   està en camí de convertir-se en el principal actor comercial de la regió Àsia-Pacífic, després de   la retirada dels Estats Units  del TPP l’any 2017 i el fracàs conseqüent de la política asiàtica que havia dissenyat Obama.

El RCEP podria acabar inclinant el pèndol de la producció manufacturera mundial cap a Àsia. Les cadenes de subministrament d’Europa a la regió es veuran afectades. Països com Japó podran diversificar millor la seva oferta productiva a través de  les noves  cadenes de valor regionals que possibilita el nou acord.

L’acord també  va en contra de les ambicions de la UE de ser un global rule-maker  (creador de normes tècniques i estàndards de producció globals).  Fa a Europa menys competitiva en una regió líder de creixement mundial.  Els estàndards europeus aniran a menys a la regió Àsia-Pacífic.

En virtut de l’oblit que fa el RCEP d’exigències democràtiques o en matèria laboral i medi ambient, Europa apareix cada vegada més aïllada en matèria de  tractats comercials ètics.

Un punt feble del  RCEP consisteix en el fet  que no és un acord  de lliure comerç complet. Això fa que no s’espera que generi un augment molt gran del comerç interregional. Per altra banda, l’absència de l’Índia de l’acord és un altre factor pertorbador. La seva  retirada va ser un cop fort pels organitzadors, ja que l’Índia  és la cinquena economia del món i el seu mercat creix ràpidament.

Davant de l’assertivitat de la Xina, Brussel·les voldria ressuscitar el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), l’altre projecte de gran tractat de lliure comerç  regional entre la UE i els Estats Units que Trump va torpedinar, com també el TPP. El TTIP era un projecte altament prioritari per a la UE. Representava  el 60 per cent del PIB mundial, el 33 per cent del comerç en béns i el 42 per cent del comerç en serveis. Hauria sigut el més gran acord de lliure comerç de la història. La represa de  contactes sobre aquesta qüestió entre els nous responsables de comerç de l’administració Biden i Brussel·les  podria ser imminent.

És molt significatiu que l’europarlamentari alemany Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), majoritari al Parlament Europeu,  i polític molt proper a la cancellera Merkel, hagi declarat recentment el següent:  “El RCEP ha d’ impulsar Europa i els Estats Units  a unir forces contra la influència creixent de la Xina en el món. Una bona manera d’aconseguir-ho seria reprendre la gran iniciativa comercial transatlàntica que va boicotejar Donald Trump:  l’adopció d’un gran acord comercial entre la UE i els Estats Units“.

 Loading ...