Si bé les enquestes anaven anunciant el refús al projecte de text constitucional elaborat per una assemblea escollida específicament per a aquest motiu, el resultat final ha esdevingut molt més catastròfic del que es podia pensar perquè amb el 99,98% de les taules escrutades, el “no” arriba al 62%, mentre que el “sí” només assoleix el 38%.
Cal considerar que en aquest cas el vot era obligatori i ha estat, per tant, la votació més massiva de tota la història de Xile. Més de 13 milions de persones han dipositat el seu vot de les 15,1 milions que tenien dret a fer-ho. En termes absoluts el refús a la nova Constitució ha estat el resultat electoral més gran, en un determinat sentit, de tota la vida política xilena, molt per sobre del plebiscit que es va dur a terme el 2020, que en un 78% va votar a favor reemplaçar la Constitució existent del 1980 duta a terme durant la dictadura de Pinochet. Aquest 78%, però, significava poc més de 7 milions de vots.
També va ser plebiscitada i elegida una convenció de 155 membres que van ser escollits amb la missió específica de redactar la Constitució. Era un organisme paritari i ha treballat durant 1 any per disposar del text. El resultat que ara es produeix deixa molt mal parada aquesta assemblea constituent formada per molts independents, molt decantada cap a les posicions més d’esquerra i que tenia, i això li dona un to polític especial, el suport de l’actual govern de Xilè, del president Gabriel Boric Font, i de les forces que li donen suport, en concret el Frente Amplio, el partit socialista, el partit comunista, el partit radical i la democràcia cristiana, que des de fa temps és un aliat tradicional dels socialistes i que ara amb aquest resultat se submergeix encara en una crisi més profunda.
De fet, l’únic expresident xilè que s’ha manifestat clarament que votaria contra l’actual Constitució ha estat precisament el demòcrata cristià Eduardo Frei Ruiz Tagle, que actualment és senador, fill del que va ser el primer i destacat president demòcrata cristià de Xile, Eduardo Frei Montalva, i que va ocupar la presidència entre 1964 i 1970. En sentit contrari, l’expresidenta Bachelet, que ha ocupat el càrrec en dues ocasions, va fer insistentment campanya en favor del “sí”. Altres com l’últim president Piñera de la dreta no ha volgut manifestar quina ha estat la seva intenció de vot i ha insistit en la necessitat de recuperar la unitat.
El govern no esperava una derrota tan important, si bé entrava en els seus càlculs que pogués guanyar el “no”. En aquest sentit, i de manera urgent, Boric va convocar ahir diumenge a tots els líders polítics a una reunió avui dilluns 5 de setembre a la Casa de la Moneda, seu de la presidència xilena a les 16h. de Xile.
La dificultat ara és que el país viu, d’una banda, en la incertesa, sense tenir clar el que ha de seguir. El projecte de Constitució, que canviava pràcticament tota la fisonomia institucional de Xile, haurà de ser sotmesa ara a un profund procés de negociació, però amb l’afegit que havent fallat escandalosament la participació de la ciutadania teòricament independent en redactar un text constitucional, la pilota torna a estar en el terreny dels partits polítics que, precisamen,t han patit al llarg d’aquests anys un gran descrèdit, que en part ha permès que Boric amb el seu Frente Amplio assolís la presidència, però que ara hauran d’intentar recuperar el camí de la unitat i de dur a terme una Constitució factible.
És evident que hi ha aspectes que no podien prolongar-se més, com els relacionats amb una excessiva privatització. El cas més espectacular és el de l’aigua, en el que fins i tot les glaceres podien ser reclamades com a propietat privada. Però, també és important disposar d’un sistema públic d’ensenyament que no signifiqui que l’estudi es converteixi en un privilegi a l’abast dels qui tenen més diners o generador d’un endeutament extraordinari.
També hi ha el problema de la sanitat que té una caracterització semblant. No és un tema menor que a Xile el sistema de pensions no sigui de distribució com a Espanya, sinó de capitalització, on cada persona fa una aportació i en funció d’aquesta cobrarà la pensió quan arribi el moment. Modificar aquest model és també un compromís, sobretot, per part de l’esquerra. El problema és que la transició d’un sistema de capitalització a un altre de distribució és costós i cal veure si l’estat xilè està en condicions d’afrontar aquest repte.
Tot aquest difícil escenari es produeix en un marc econòmic global gens favorable, si bé el fet que les matèries primeres, com el coure, una de principals exportacions xilenes, tinguin bones cotitzacions, pot pal·liar les condicions internacionals més adverses relacionades amb la crisi energètica, la inflació i el risc d’una recessió o almenys un alentiment generalitzat del creixement mundial.
El que ha passat a Xile posa en relleu un fet que en el cas d’Espanya no es valora prou. La dificultat d’elaborar una constitució dotada d’un fort consens i que pugui dotar de cohesió i estabilitat el país.
