Ja fa temps que vaig abandonar pràcticament Facebook, tot i tenir un perfil i una pàgina professionals oberts. Després de totes les irregularitats sobre la utilització de dades que han esquitxat la credibilitat de la empresa creada per Mark Zuckerberg i la tensió creixent que vaig veure que s’estava produint a Catalunya arrel dels fets de setembre i octubre de 2017, vaig decidir prendre’m un descans, qui sap si definitiu. Actualment només utilitzo Facebook per enllaçar articles com aquest, per si algú te la paciència de llegir-los.
Tinc també perfils a Instagram (que utilitzo servir de manera esporàdica per penjar alguna foto, sovint vinculada a temes artístics i musicals, combinant aficions i una part de la meva tasca professional), Linkedin (la millor xarxa sense dubte per establir col·laboracions laborals) i Twitter (un calaix de sastre on es poden trobar moltes coses diferents: informació, crítica, paròdia, opinió, humor…).
Les xarxes socials funcionen a partir de la idea de la retribució. És el que s’anomena màrqueting de continguts. Si aportes continguts interessants, la gent et seguirà, i tard o hora recuperaràs aquesta “generositat” en forma de notorietat, clients o fins i tot ingressos. Hi ha gent molt jove que viu molt bé gràcies a la seva gestió i dedicació a les xarxes (“youtubers”, “influencers”,…)
Però com és sabut, les xarxes serveixen també per abocar tot el que portem dins nostre, també els sentiments negatius més profunds, com la ràbia, l’odi, la venjança, l’enveja,… El fet que es pugui obrir un perfil de Twitter, per exemple, des de l’anonimat, permet que molta gent aprofiti per llençar tota mena d’improperis que (vull pensar) mai dirien a la cara.
Aquests darrers dies he comprovat en les meves carns això que explico. A partir d’un tuit on expressava un sentiment molt personal vinculat a tot el que està despertant a Catalunya el procés independentista, que ens ha obligat a molts dels catalans a preguntar-nos per la nostra identitat (cosa impensable fa 10 anys, per exemple), he rebut una col·lecció imaginativa de qualificatius que m’han deixat molt desconcertat. Aquí teniu el meu tuit i algunes de les coses que em van dir i que vaig recollir en un nou tuit:
“Lo peor de lo ocurrido en Catalunya es que a muchos nos ha obligado a revisar nuestra identidad. Nacimos aquí, parte de nuestra familia también pero no parece suficiente. Creíamos compatible compartir lenguas y culturas. Y parece que no. Y ese estropicio no lo arregla un referèndum”
Algunes de les reaccions de la gent:
“Colono, corto, victimista, autoamargado, tarado, cómplice, indecente, franquista, populista, inadaptado, carcelero, retardat mental, mentider, indigente mental, subnormal, paleto ultranacionalista, pallaso (sic en castellà),…
No em sento ofès, sinó sorprès. Em pregunto què ens està passant perquè, des de l’anonimat o fins i tot des de perfils de persones aparentment formades i cultes, es puguin escriure adjectius que fan treure els colors a qualsevol.
De debò no us adoneu com hem convertit la societat catalana en una societat profundament dividida, jo diria trencada, per les properes dècades?
Insisteixo, després de tot el que ha passat, algú creu que això, ara, ho pot arreglar un referèndum sobre la independència?
Això no ho arregla ni Mister Wolf.
Article publicat el Blog Cave Canem de J.M. Silva
