En el seu discurs d’investidura el president Salvador Illa no va fer cap referència a la natalitat, o a la demografia, de Catalunya. A la catastròfica situació que any rere any van naixent menys nens a Catalunya. Tampoc l’assumpte ha estat present en les intervencions públiques del president en els dos primers mesos que porta de mandat.
Per la seva banda, l’independentisme, sigui de Junts per Catalunya o d’ERC, tampoc no n’acostuma a fer-ne referència. No cal esmentar a la CUP que, a banda de no interessar-se per la natalitat, promou encara més avortament, amb una proposició de llei pel “dret” a avortar fins al darrer moment abans del naixement del nadó.
En l’àmbit d’Espanya, no fa falta més que veure com pel president Sánchez i el seu Govern, l’hivern demogràfic del país no existeix o no els interessa, i pensen només en l’arribada multitudinària d’immigrants.
Tot el referent a la immigració massiva com la que es viu té molta complexitat, però anotem algun aspecte. La massiva immigració dels darrers anys està incidint en tots els aspectes de la vida ciutadana, tant positius, que són molts, com també negatius.
En el cas de Catalunya resulta especialment sorprenent la manca d’atenció a la natalitat, perquè la mateixa identitat nacional -o si es vol el manteniment de l’especificitat sense plantejar-se radicalismes nacionalistes o independentistes- resideix en la persistència de la catalanitat. I això difícilment es pot aconseguir sense catalans. Que s’hi sentin.
Deixant ben clar el respecte a les persones, a la seva dignitat, al reconeixement del dret a emigrar per buscar una vida millor, i també que els països receptors poden posar límits exigint que les arribades siguin legals, és innegable que quan l’arribada d’immigrants assoleix unes cotes tan enormes com les que viuen Catalunya, Espanya i alguns altres països d’Europa, els problemes s’aguditzen.
En ser tants els nouvinguts i de cultures tan diferents, la integració esdevé impossible en la majoria dels casos. Sovint es van creant guetos i alguns dels immigrants viuen en unes societats paral·leles, sigui en barris a banda o en àmbits gairebé sense relació amb el conjunt de la societat. La seva situació marginal comporta sovint una hostilitat contra la societat a la qual han arribat. Fins i tot, com s’ha vist de forma clara a França i a altres països europeus, els fills de segona, o inclús de tercera generació, ja nascuts i educats al país d’acollida, són els més hostils i a vegades violents contra la societat d’acollida.
En el cas de Catalunya, sembla molt evident que tanta immigració té una incidència complementària especial perquè fa més difícil mantenir la identitat catalana. Començant per l’idioma, tan important, i també els costums i tradicions. La globalitat juga en contra i esdevenir una societat multicultural és molt complex. No es parla de grans èxits enlloc on s’ha arribat a això.
Enquestes recents mostren una caiguda en l’ús del català. No baixada en el coneixement de l’idioma, que és molt alt a conseqüència del monopoli quasi exclusiu a l’escola, l’existència de diversos mitjans de comunicació importants en català, l’ús quasi també exclusiu d’aquesta llengua des de les administracions públiques, la forta presència en la literatura i les arts, etc. Però l’elevat grau de coneixement no té correspondència amb l’ús social, que ha anat caient. Es pot simbolitzar en allò que els nens parlen català a l’aula, però el deixen al pati.
Una part important de la disminució proporcional de la caiguda deriva de la forta immigració, no del fet que la gent catalana de diverses generacions hagi deixat de parlar-lo. Uns immigrants, els llatinoamericans, ja tenen com a llengua pròpia el castellà, però, a més, pels molts dels altres els compensa més també el castellà, del qual possiblement ja tenen algunes nocions.
A tenir en compte també, a banda del fet immigratori massiu, un canvi social produït respecte a la immigració d’unes dècades enrere, quan els arribats a Catalunya eren espanyols bàsicament d’Andalusia, Extremadura, Galícia… A més de la proximitat cultural i de principis, el coneixement del català era interpretat com un element important de promoció. S’entenia no solament útil per la integració, sinó un instrument valuós que formava part de l’ascensor social. Avui això compta ben poc, com a mínim a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on resideix la majoria de la població catalana.
Per tot això pot ser molt difícil que l’idioma català mantingui un pes substancial en la vida ordinària, tot i que sigui conegut per la majoria.
Vaig llegir recentment el comentari que feia una persona que havia visitat Irlanda. Comentava que, per Dublín, no va sentir a ningú parlar gaèlic. Tothom parlava anglès. Sense arribar a aquest extrem, al català li pot passar quelcom semblant.
D’una altra banda, i no és un element menor, també afecta els costums i tradicions que marquen l’ànima d’un territori. Amb la globalització poden anar-se’n de mica en mica esborrant.
Està demostrat que aquesta tendència, no la canvien les lleis, ni serveixen les sancions. Cada ciutadà té el dret legítim a utilitzar la llengua que vulgui.
De facto, per revertir-ho, tot i que el procés sigui molt lent, el més substancial és que a les famílies es parli català. I la forma més sòlida de mantenir la llengua, i en general la catalanitat, és que les famílies tinguin fills.
Els que governen volen “fer” Catalunya, però no hi ha futur sense “catalanets”. També en l’àmbit lingüístic i cultural.
Calen menys manifestacions i banderes, i tenir més fills.
Per tot això pot ser molt difícil que l’idioma català mantingui un pes substancial en la vida ordinària, tot i que sigui conegut per la majoria Share on X
