L’aprovació de la llei d’amnistia és un terratrèmol del qual encara desconeixíem tots els danys i no sabem exactament quines rèpliques es produiran ni quina pot ser la seva magnitud. En tot cas el que és evident és una gran sacsejada del sistema institucional a càmera lenta.
Diverses interpretacions afirmen que l’amnistia forma part d’un procés constituent encobert que combina les necessitats polítiques de Sánchez, el control absolut del Tribunal Constitucional per part del govern i el seu treball d’aplicar interpretacions creatives a la constitució, junt amb els interessos dels partits nacionalistes i independentistes que donen suport al PSOE.
Aquesta hipòtesi es pot resumir en els termes següents:
- Paral·lelisme històric. El pacte guarda molta semblança amb el conegut com a pacte de San Sebastián que va precedir a la II República i van dur a terme el PSOE i els partits republicans amb ERC i el PNB. La majoria de govern al Congrés reproduiria aquest esquema amb un paper predominant dels dos partits catalans perquè reuneixen una fracció de diputats absolutament necessària per assolir la majoria.
- Aquest pacte tindria com a finalitat dur a terme una nova constitucionalitat, a força d’elaborar lleis constructivistes que el Tribunal Constitucional s’encarregaria d’avalar per mitjà de la creativitat jurídica. De fet, ja ho va fer quan la seva sentència sobre la llei de l’avortament, que va liquidar totalment la jurisprudència del TC prèvia en una qüestió tan bàsica com la d’excloure tot dret a la figura del nasciturus. Però, és clar, aquesta qüestió, políticament incorrecta, no va aixecar especial rebombori, malgrat que la manipulació constitucional era flagrant i hi havia una ruptura total de la continuïtat interpretativa de la constitucionalitat.
- Ara es tractaria de transformar Espanya en un estat compost, confederal, on podrien coexistir diversos règims fiscals, a més del basc, al que ara s’afegiria el català. Aquest marc facilitaria una votació consultiva sobre l’autodeterminació i permetria a determinades comunitats autònomes, cas de Catalunya, tenir un sistema propi de govern del poder judicial. Una possibilitat que ja apuntava l’Estatut, però que va ser liquidada pel mateix Tribunal Constitucional.
Sigui així o no, i el temps ens ho dirà, el que sí que és cert, és greu i és urgent, és el desastre de les institucions, quan el Congrés i el Senat es neguen mútuament la seva legitimitat, el rei és qüestionat per un sector de monàrquics, el poder judicial està paralitzat per la falta de renovació i la guerra de togues està a l’ordre del dia, i ha desaparegut la garantia per mínima que fos d’un Tribunal Constitucional que no sigui un mer apèndix del govern.
Tot això, sens dubte, sense necessitat d’arribar a la “confederació” és molt greu, perquè assenyala l’esmicolament de l’estat i del seu funcionament. I tot això a càrrec, com no podria ser d’altra manera, de les amples esquenes dels ciutadans que són els que mantenen amb els seus diners aquesta estranya festa de caníbals, devorant la institucionalitat de l’estat.
Sense excloure el risc de la nova constitucionalitat “confederal”, el que és urgent és saber si existeix una resposta cívica que sigui capaç d’evitar que continuï aquesta degradació partidista, tingui potencial per generar nous espais polítics i modificar les lleis que regeixen la vida dels partits, el seu finançament i el règim electoral. I obrir per aquesta via instrumental la porta a una regeneració necessària i urgent que garanteixi institucions basades en l’equilibri de poder, respectuoses amb l’estat de dret, sòlides i realment canalitzadores dels interessos i necessitats dels ciutadans.
Loading ...
