Indicadors socials
Pobresa i desigualtat
Les taxes de pobresa s’han mantingut estructuralment altes i gairebé estancades. El 2017 el percentatge de població en risc de pobresa o exclusió social (taxa AROPE) rondava el 26-27%. Les últimes dades (ECV 2023) la situen al 26,5%. És a dir, aproximadament 1 de cada 4 espanyols està en risc de pobresa, igual que fa 8 anys.
Hi va haver fluctuacions: va pujar lleugerament després de la crisi financera, va baixar una mica el 2019, va tornar a pujar amb la COVID (27,8% el 2020) i ha tornat al nivell previ recentment.
La pobresa infantil segueix molt elevada (33% de menors en risc el 2022, tercera pitjor de la UE). Això evidencia un problema estructural, com assenyala l’EAPN, que no s’ha resolt malgrat la millora econòmica del 2015-2019.
Pel que fa a desigualtat de renda, hi ha un lleuger progrés: l’Índex de Gini va passar de 34,1 el 2017 a 32,0 el 2022, indicant una mica menys de desigualtat. Tot i això, Espanya presenta més desigualtat que la mitjana UE (Gini UE ~30). La millora a Gini es pot atribuir a pujades de l’SMI i més ocupació, però també a transferències socials (ingrés mínim vital introduït el 2020, etc.).
Resumint, no es viu “menys pobresa” que el 2017: els nivells de pobresa i exclusió són tossudament semblants (entorn del 26% de població), la qual cosa significa que les capes més vulnerables no han vist gran millora en les seves condicions malgrat més despesa social. La desigualtat va baixar amb prou feines a nivells del 2008 (Gini ~31.5), però Espanya segueix entre els països europeus més desiguals en renda, fruit d’un mercat laboral polaritzat i prestacions que no aconsegueixen treure tothom de la pobresa.
Natalitat i demografia jove
La crisi de natalitat s’ha agreujat. El 2017 ja era baixa (naixien 390.000 nadons, fertilitat 1,31 fills/dona). El 2022 van néixer només 329.000 nens i la taxa de fertilitat va caure a 1,16, segona més baixa de la UE. Les dades preliminars del 2023 baixen la fecunditat a 1,12 fills/dona, un mínim històric. Espanya està en mínims de naixements des que hi ha registres (1941). Per què?
Principalment per la postergació de la maternitat (edat mitjana del primer fill 32 anys) a causa de la inestabilitat laboral, la dificultat de conciliació i el cost de l’habitatge. Sumat a menys dones en edat fèrtil (efecte de piràmide invertida), resulta aquesta baixíssima natalitat.
El saldo vegetatiu és negatiu des del 2015 i s’ha ampliat (més morts que naixements cada any). Això implica un envelliment accelerat: l’edat mitjana supera 44 anys, i la cohort 65 anys creix (20% població) mentre els 15 baixen (menys del 15%). El Govern ha implementat tímids incentius (xec nadó en algunes regions, millora de permisos de paternitat, equiparant-los a maternitat, etc.), però no n’han revertit la tendència.
El 2025 la natalitat és encara pitjor que el 2017, cosa que compromet la sostenibilitat futura (pensions, etc.).
Situació dels joves
Els joves (aprox. 16-34 anys) el 2025 enfronten reptes similars o més grans que el 2017.
L’atur juvenil, encara que ha disminuït percentualment, continua sent el més alt d’Europa. A finals del 2017, la taxa d’atur entre menors de 25 anys era 37,4%. El 2023 va baixar a 28,3%, una millora significativa però insuficient. Per a finals del primer trimestre del 2024 es reporta 26,5%, que segueix doblant la mitjana UE (~14-15%). És a dir, 1 de cada 4 joves actius no troba feina, i els que ho fan pateixen molta temporalitat (si bé la reforma laboral del 2022 va reduir la temporalitat, augmentant contractes indefinits entre joves).
Emancipació: Espanya segueix a la cua en emancipació juvenil. L’edat mitjana per deixar la llar paterna ronda els 30 anys, dos anys més tard que la mitjana europea (26-28). El 2017 estava en 29 anys, o sigui, ha empitjorat lleugerament. Només el 15% dels joves de 16-29 anys viuen independents. La dificultat per emancipar-se està lligada als salaris baixos i preus d’habitatges alts.
Situació vital: Molts joves d’aquesta generació encadenen precarietat: treballs temporals o de baixa remuneració (malgrat més formació que generacions anteriors), triguen a estabilitzar la seva vida familiar (d’aquí la baixa natalitat), i alguns opten per emigrar.
Emigració i “fugida de cervells”: Després de la crisi de 2008-2014, nombrosos joves qualificats van emigrar (Regne Unit, Alemanya…). El 2017 això es començava a frenar, però no s’ha revertit del tot. Espanya continua perdent talent jove cap a l’estranger, encara que compensat demogràficament per la immigració rebuda.
El 2022 uns 28.000 espanyols menors de 30 van emigrar (estimació), un flux menor que els 50.000 anuals del 2012, però significatiu. Alhora, alguns retornen o nous nascuts a l’exterior de pares espanyols engrosseixen la població activa.
La fugida de cervells preocupa per sectors (metges, enginyers buscant millors condicions fora). La diferència 2025 vs. 2017 és que ara l’economia espanyola crea més ocupació d’alta qualificació (per exemple en tecnologia, gràcies a inversions com els fons NextGen), cosa que pot retenir més talent, però encara els salaris i oportunitats no igualen els de països destí. La pèrdua de capital humà continua passant, si bé mitigada pel fet que des del 2018 l’emigració d’espanyols es veu superada àmpliament per la immigració d’estrangers i genera creixement net.
En suma, els joves espanyols del 2025 no ho tenen objectivament millor que els del 2017: l’atur segueix altíssim, encara que una mica menor, la precarietat laboral persisteix (però amb indicis de millora en estabilitat després de la reforma), l’accés a habitatge és més difícil, i l’emigració continua com a vàlvula d’escapament. Això té conseqüències socials: retard en la formació de llars, baixa fecunditat i fins i tot malestar generacional (molts joves senten que viuran pitjor que els seus pares, alimentant desafecció).
Els joves (aprox. 16-34 anys) el 2025 enfronten reptes similars o més grans que el 2017 Share on X
